En Iago Pericot –que ens deixava fa uns pocs dies– ha estat, abans que res, una persona generosa, despresa, amb una gran disponibilitat. Una conversa amb ell era sempre un luxe gratuït, ple de troballes espurnejants; això que ara es cotitza tant i que alguns, sovint mediocres, dosifiquen calculadament i fan pagar a preu d’or. Iago ha estat un doll d’idees valuoses, sense cauteles, sense reserva, sense preu. I no ha deixat de ser mai aquell nen que, en temps de guerra, esguardava amb ulls esbatanats la successió de fets extraordinaris que s’esdevenien i que excitaven la seva imaginació. Ni tampoc ha deixat de ser aquell noi de la negra postguerra, que va topar amb la idea que no podia ser ell, perquè ell, com li deien els capellans, era “contra-natura”. Va sentir el fibló de l’estigma. “Em van robar la joventut”, explicava, fins que un dia va pensar “o em rebel·lo o em moro”. La rebel·lió va salvar-lo i seria per sempre un tret permanent de la seva personalitat.

Va comprendre que dos i dos no sempre fan quatre. I va decidir que volia escatir els altres resultats de la tòpica suma. Va conrear una creativitat a la contra de cledes i cotilles. Allò que es pretenia normal se li feia de seguida suspecte. Era l’antítesi de tota credulitat, trista o cofoia. Herman Bonnín va dir que era “un okupa cultural”. Sí, era una ànima llibertària, a repel de tot poder, de tota jerarquia. Innovador, inventiu, provocatiu, enjogassat, molt enjogassat. De primer, va assajar la pintura, que mai no abandonaria i que donaria lloc a una obra singular, en clau pop-art, amb una clara intenció subversiva. El 1968, per primer cop, s’acostaria al mirall de la societat i de la condició humana que és el teatre. I ja no se’n separaria. Li va interessar especialment la cruïlla entre les arts visuals i les arts escèniques: l’espai escènic, al qual donaria un tractament nou i integral, com a plasmació conceptual de l’acció dramàtica. De seguida, va resultar un dels professors nuclears de l’Institut del Teatre. Hi va fer escola, una escola que va trasbalsar els paràmetres de l’escenografia catalana d’aleshores i que va deixar una forta petja en les joves promocions. Molts recorden les trifulgues entre Iago Pericot i Fabià Puigserver. Fabià, fill del gran teatre polonès, era brillant dins de l’escenografia realista i l’entenia com una obra d’orfebreria, com una manufactura preciosista. Iago, en canvi, era un innovador conceptual, contra tot decorativisme, i entenia l’escenografia com la recreació espacial de l’essència de l’obra dramàtica.

Iago Pericot ha estat un mestre sense fums ni coturns, amb la sola autoritat que dona el talent, la creativitat i la vocació d’ajudar a créixer. Amb una proverbial habilitat per tractar els temes més peluts com si res, per tombar els obeliscs més erectes amb un gest gairebé innocent. Deia Jaume Melendres: “Iago Pericot aplica una mà enguantada sobre els temes més durs, com si fes punta de coixí.” Va explorar tots els camps de l’escena. Ho va fer com a escenògraf, com a dramaturg, com a director teatral... Van ser memorables els espais escènics que va concebre per a Els Joglars, amb Mary d’Ous (1972) i Àlias Serrallonga (1974). El seu Teatre Metropolità de Barcelona –ell amb en Sergi Mateu– va muntar Rebel Delirium (1977) en el túnel del metro, amb música de Pink Floyd; i també l’esplèndid Simfònic King Crimson (1980). Al Festival de Sitges, va posar en peu l’emblemàtic Bent de Martin Sherman (1982), que li va costar una querella “per obscenitat”. El 1986, ens va obsequiar amb el bellíssim Mozartnú, a partir de la Missa de la Coronació, de Mozart...

Vindria després un espès silenci, no pas volgut: era el tribut que un rebel com ell va haver de pagar a les misèries i les gasiveries que segresten sovint aquest país nostre. El parèntesi no es tancaria fins al 2006, amb l’extraordinària segona versió del Mozartnú, a la qual seguiria, el 2010, la colpidora Venus de Willendorf, referida a la violència humana, a partir de la Passió segons Sant Mateu de Bach... Algú ha dit que Iago Pericot “ha donat creativitat a cabassos i ha rebut reconeixement en comptagotes”. No és nou en aquestes latituds. Aquest cop, tanmateix, cal celebrar que l’Institut del Teatre hagi tingut l’encert de publicar, el mes de febrer d’enguany, encara en vida de Iago, un excel·lent llibre de converses entre ell i Guillem-Jordi Graells: Iago Pericot, la llibertat de crear i viure. En l’art com en la vida, sempre rebel, sense concessions a cap ortodòxia ni a cap oficialitat.