Iago Pericot, sempre rebel

En Iago Peri­cot –que ens dei­xava fa uns pocs dies– ha estat, abans que res, una per­sona gene­rosa, des­presa, amb una gran dis­po­ni­bi­li­tat. Una con­versa amb ell era sem­pre un luxe gratuït, ple de tro­ba­lles espur­ne­jants; això que ara es cotitza tant i que alguns, sovint medi­o­cres, dosi­fi­quen cal­cu­la­da­ment i fan pagar a preu d’or. Iago ha estat un doll d’idees valu­o­ses, sense cau­te­les, sense reserva, sense preu. I no ha dei­xat de ser mai aquell nen que, en temps de guerra, esguar­dava amb ulls esba­ta­nats la suc­cessió de fets extra­or­di­na­ris que s’esde­ve­nien i que exci­ta­ven la seva ima­gi­nació. Ni tam­poc ha dei­xat de ser aquell noi de la negra post­guerra, que va topar amb la idea que no podia ser ell, perquè ell, com li deien els cape­llans, era “con­tra-natura”. Va sen­tir el fibló de l’estigma. “Em van robar la joven­tut”, expli­cava, fins que un dia va pen­sar “o em rebel·lo o em moro”. La rebel·lió va sal­var-lo i seria per sem­pre un tret per­ma­nent de la seva per­so­na­li­tat.

Va com­pren­dre que dos i dos no sem­pre fan qua­tre. I va deci­dir que volia esca­tir els altres resul­tats de la tòpica suma. Va con­rear una cre­a­ti­vi­tat a la con­tra de cle­des i coti­lles. Allò que es pre­te­nia nor­mal se li feia de seguida sus­pecte. Era l’antítesi de tota cre­du­li­tat, trista o cofoia. Her­man Bonnín va dir que era “un okupa cul­tu­ral”. Sí, era una ànima lli­bertària, a repel de tot poder, de tota jerar­quia. Inno­va­dor, inven­tiu, pro­vo­ca­tiu, enjo­gas­sat, molt enjo­gas­sat. De pri­mer, va assa­jar la pin­tura, que mai no aban­do­na­ria i que dona­ria lloc a una obra sin­gu­lar, en clau pop-art, amb una clara intenció sub­ver­siva. El 1968, per pri­mer cop, s’acos­ta­ria al mirall de la soci­e­tat i de la con­dició humana que és el tea­tre. I ja no se’n sepa­ra­ria. Li va interes­sar espe­ci­al­ment la cruïlla entre les arts visu­als i les arts escèniques: l’espai escènic, al qual dona­ria un trac­ta­ment nou i inte­gral, com a plas­mació con­cep­tual de l’acció dramàtica. De seguida, va resul­tar un dels pro­fes­sors nucle­ars de l’Ins­ti­tut del Tea­tre. Hi va fer escola, una escola que va tras­bal­sar els paràmetres de l’esce­no­gra­fia cata­lana d’ales­ho­res i que va dei­xar una forta petja en les joves pro­mo­ci­ons. Molts recor­den les tri­ful­gues entre Iago Peri­cot i Fabià Puig­ser­ver. Fabià, fill del gran tea­tre polonès, era bri­llant dins de l’esce­no­gra­fia rea­lista i l’ente­nia com una obra d’orfe­bre­ria, com una manu­fac­tura pre­ci­o­sista. Iago, en canvi, era un inno­va­dor con­cep­tual, con­tra tot deco­ra­ti­visme, i ente­nia l’esce­no­gra­fia com la recre­ació espa­cial de l’essència de l’obra dramàtica.

Iago Peri­cot ha estat un mes­tre sense fums ni coturns, amb la sola auto­ri­tat que dona el talent, la cre­a­ti­vi­tat i la vocació d’aju­dar a créixer. Amb una pro­ver­bial habi­li­tat per trac­tar els temes més peluts com si res, per tom­bar els obe­liscs més erec­tes amb un gest gai­rebé inno­cent. Deia Jaume Melen­dres: “Iago Peri­cot aplica una mà enguan­tada sobre els temes més durs, com si fes punta de coixí.” Va explo­rar tots els camps de l’escena. Ho va fer com a escenògraf, com a dra­ma­turg, com a direc­tor tea­tral... Van ser memo­ra­bles els espais escènics que va con­ce­bre per a Els Joglars, amb Mary d’Ous (1972) i Àlias Ser­ra­llonga (1974). El seu Tea­tre Metro­po­lità de Bar­ce­lona –ell amb en Sergi Mateu– va mun­tar Rebel Deli­rium (1977) en el túnel del metro, amb música de Pink Floyd; i també l’esplèndid Simfònic King Crim­son (1980). Al Fes­ti­val de Sit­ges, va posar en peu l’emblemàtic Bent de Mar­tin Sher­man (1982), que li va cos­tar una que­re­lla “per obs­ce­ni­tat”. El 1986, ens va obse­quiar amb el bellíssim Mozartnú, a par­tir de la Missa de la Coro­nació, de Mozart...

Vin­dria després un espès silenci, no pas vol­gut: era el tri­but que un rebel com ell va haver de pagar a les misèries i les gasi­ve­ries que segres­ten sovint aquest país nos­tre. El parèntesi no es tan­ca­ria fins al 2006, amb l’extra­or­dinària segona versió del Mozartnú, a la qual segui­ria, el 2010, la col­pi­dora Venus de Willen­dorf, refe­rida a la violència humana, a par­tir de la Passió segons Sant Mateu de Bach... Algú ha dit que Iago Peri­cot “ha donat cre­a­ti­vi­tat a cabas­sos i ha rebut reco­nei­xe­ment en comp­ta­go­tes”. No és nou en aques­tes lati­tuds. Aquest cop, tan­ma­teix, cal cele­brar que l’Ins­ti­tut del Tea­tre hagi tin­gut l’encert de publi­car, el mes de febrer d’enguany, encara en vida de Iago, un excel·lent lli­bre de con­ver­ses entre ell i Gui­llem-Jordi Gra­ells: Iago Peri­cot, la lli­ber­tat de crear i viure. En l’art com en la vida, sem­pre rebel, sense con­ces­si­ons a cap ortodòxia ni a cap ofi­ci­a­li­tat.