És massa tard?

Per evitar parlar del substrat ideològic que comparteixen els assassins,

ens hem inventat la idea del procés de radicalització. Els mitjans de comunicació catalans i els experts que proliferen entorn de cada cas en parlen com si fos una grip que es podria evitar aplicant vacunes de caire social a una “comunitat” que, paradoxalment, no té mai res a veure amb els qui hi sucumbeixen. Els eufemismes ja no enganyen ningú; ens parlen de “fets aïllats” com si fóssim incapaços d’establir relacions entre ells i ens volen fer creure en “llops solitaris” com si no veiéssim que hi ha una llopada dins del galliner. La qüestió és que estem crònicament instal·lats en el nivell 4 de 5 d’alerta antiterrorista i permanentment amenaçats per individus que piloten avions, preparen bombes, condueixen furgonetes o esgrimeixen ganivets. La consigna de l’any passat, “no tenim por”, demostra exactament el contrari: tenim por, pel que ha passat i pel que sens dubte tornarà a passar. I com que és impossible resignar-se a viure contínuament amb por, i a més fer veure que no en tenim, aviat farem un pet. Les mateixes causes produeixen els mateixos efectes. La política seguida fins ara, basada en la inacció, la recerca desesperada de circumstàncies atenuants en els assassins i la inducció de sentiments de culpa en la societat amenaçada —aquell ridícul “què hem fet malament?”—, no ha arreglat res i ho ha empitjorat tot. ¿És massa tard potser per pensar d’una altra manera, per provar de fer alguna cosa diferent, per reclamar solucions i no lamentacions?