Saturats d’informació

Vivim en el món digital i ens sotmetem de bon grat al domini de les anomenades, en majúscules, Tecnologies de la Informació i de les Comunicacions (TIC). Ens han canviat tant la vida i ens han obert tantes perspectives noves que ara ja se’ns faria inconcebible renunciar-hi. Però aquests avantatges evidents no ens fan perdre de vista uns quants bons hàbits que anem deixant pel camí? Escriure a mà o llegir sobre paper, per exemple? I els nous reptes que se’ns susciten cada dia. Per començar, naturalment, el volum mateix de la informació ingent que s’acumula i la incapacitat de governants i empreses de saber-hi donar una resposta a escala planetària, evitant les incompatibilitats evidents entre múltiples sistemes. Tothom sembla anar a la seva i en cerca del benefici o el prestigi més ràpid, i mentrestant, mentre continua aquesta cursa imparable, les pugnes d’interessos aparten els ulls de les conseqüències d’un ritme de creixement que ningú no sembla controlar: llegia fa poc que, si l’any 2007 la informació susceptible de conservació de tot l’univers digital ocupava 0,3 zettabytes (ZB), les previsions més solvents ens diuen que d’aquí a un parell d’anys assolirà, amb tota probabilitat, la xifra dels 44 zettabytes. Què se’n farà, doncs, de tot aquest material que desborda la capacitat d’emmagatzematge d’aquest nou estadi de la humanitat?

Hi ha els pessimistes, és clar. Aquells que ja ens adverteixen que l’obsolescència tecnològica enterra els sistemes operatius, els programes executats i els documents produïts al llarg del temps. Els suports d’aquest material canvien cada vegada més de pressa i s’imposa per tant el curt termini: així, els discos durs comercials ja només tenen la garantia d’un any i els professionals, tan sols de cinc, ja que aquests són els límits a partir dels quals es comencen a fer malbé. Tots ho hem viscut en la nostra escala més domèstica. Què se n’ha fet, dels discos de vinil o de les velles cassets? Què n’hem de fer, d’aquella magnífica col·lecció de pel·lícules que havíem anat acumulant en formats com ara el DVD i el CD? Relíquies que potser sí que podem magnificar com un culte a la nostàlgia, però que ja no serveixen per a res. Tot plegat ens recorda aquella anècdota d’un dels millors experts en tecnologia de la informació que, ja fa una dotzena d’anys, pronosticava els problemes que passarien els seus hipotètics nets quan haguessin de conèixer el contingut de la seva herència a través d’una unitat de disc completament inservible i passada de moda...

Sembla, doncs, que estem condemnats a perdre o malbaratar aquesta informació que ara acumulem a velocitat de vertigen. Els usuaris ja vivim aquesta experiència en la vida quotidiana, quan els nostres descuits o les fallades del sistema ens remeten a una imatge que ens fa pànic: aquella que ens anuncia un Fatal error. File not found... Qui no ha perdut fitxers que consideràvem preciosos? I, a una escala més gran, alguns dels pares d’internet ja ens avisen que els continguts digitals seran cada vegada menys accessibles i més difícils de gestionar, de manera que els qui vindran darrere nostre tindran dificultats evidents per conèixer i comprendre el nostre temps. Tot un àmbit de recerca com el món de la historiografia ja manifesta la seva preocupació per com haurà de fer-se en el futur la reconstrucció del passat a manca dels suports tradicionals. El paper i la documentació escrita, per exemple? Que sempre l’havien sostinguda.

I hi ha, naturalment, els qui relativitzen el problema. Els qui creuen que “algú” ja hi trobarà una solució. Són els que ens recorden, també, que la història del passat de la humanitat s’ha escrit sempre a partir d’uns pocs materials estables, i que pel camí ens hem perdut tot allò que va ser escrit damunt dels fràgils teixits de lli i de seda, damunt de la cera esborrada o el fang destruït. No tot eren llibres impresos, ni còdexs enquadernats, sinó, en la immensa majoria, documents solts i fulls volants que els rastrejadors del passat ja mai no podran atrapar perquè, simplement, han desaparegut per sempre.

Sigui com vulgui, lluny com ens trobem dels llocs de poder i de presa de decisions, no podem sinó assistir a aquesta gran contradicció del nostre temps: una gran capacitat per generar i acumular informació, una gran rapidesa per transmetre-la i, alhora, un desconcert global sobre com gestionar-la, ordenar-la, conservar-la, transmetre-la amb unes mínimes garanties de perdurabilitat. En la bombolla i el negoci del món digital, algú pensa de debò en coses com aquestes?