#SerActriués

“#SerActriués haver d’aguantar durant tot un assaig que el director es refereixi a vosaltres com a “nenes”, mentre que als teus companys homes els anomena pel nom”. “#SerActriués fer una sèrie a Tele5 i haver de repetir una seqüència perquè “les calces són massa amples, et posarem un tanga”. “#SerActriués menjar-me un plàtan al descans de l’assaig i que el director passant pel costat digui “mm, com m’agrada una dona menjant un plàtan...” Són centenars, sense exagerar, els missatges que aquests dies es poden llegir a Twitter en el marc d’una campanya que denuncia el masclisme i els tics dictatorials que sofreixen les professionals del món del teatre català. La iniciativa s’ha desencadenat arran del cas Lluís Pasqual (un cas trist, que deixa més ombres que llums, tot sigui dit), però que ningú no s’enganyi: no és que retrati el sector cultural, sinó el conjunt de la societat d’un segle XXI que fa pudor de segles passats. Ser actriu és ser fornera, secretària, política, biòloga, àvia, mare i filla. I no, no se solucionarà col·locant ara tot de dones a les institucions culturals per d’aquí a un temps tornar-les a defenestrar perquè ja haurà passat la moda de reivindicar-les. La política d’aparador que sempre tenen a punt els nostres governants no servirà per canviar res de fons. Sense una sacsejada profunda al sistema de valors i d’afectes amb els quals creixem des de petits, això no ho salvarà ningú.