Full de ruta
Doble victòria de l’1-O
Avui fa un any en aquesta mateixa columna un servidor escrivia: “Els policies estatals han desenfundat les porres amb evident satisfacció perquè per fi han pres el protagonisme als Mossos. Trist protagonisme, aquest que perseguien, i passatger. Ja és ben seu. Els Mossos no el van voler, aquest paper, la seva cadena de comandament ha estat prou professional per entendre que calia estar de part del seny i de la proporcionalitat. Que saben que la feina de la policia és evitar aldarulls, no pas provocar-los. Cops de porra, portes esqueixades, trist protagonisme, el dels cossos estatals, però passatger. Tan passatger com en Mariano Rajoy.” Al cap d’un any, Rajoy ja és història i un jutge acaba d’exigir a la policia espanyola tots els vídeos de les seves intervencions, però centenars de persones encara esperen que s’investiguin a fons les agressions patides. Són imatges, aquestes captades per les càmeres dels propis agents, que afegeixen més vergonya a unes actuacions desproporcionades. Només les dictadures envien les porres contra els votants, per això les medalles policials i les seves impúdiques mostres d’orgull sobren i ofenen. L’aniversari de l’atac a la ciutadania pacífica, però, ens ha de servir, això sí, per festejar una doble victòria. En primer lloc, per haver aconseguit organitzar el referèndum i haver-hi participat de manera massiva i pacífica, malgrat les amenaces, els obstacles i la repressió. En segon lloc, per haver sabut perseverar en la defensa dels drets que tant va costar de conquerir sense caure en la provocació dels que voldrien fer-nos descarrilar pel pedregar de la violència. Alguna cosa hi deu tenir a veure, amb aquest tarannà cívic, la qualitat d’un sistema d’ensenyament que només els mal intencionats acusen d’adoctrinament. Ara fa un any els que vam anar a votar a les escoles hi vam aprendre una lliçó que no hauríem d’oblidar: la millor manera de desarmar la violència d’estat és la no violència.