El trencament

Volia par­lar de qual­se­vol altra cosa, però no puc. El que va pas­sar demà farà un any mar­carà el futur del nos­tre poble i la seva relació amb l’Estat espa­nyol. No em ve de gust par­lar de política, ja ho fem massa sovint i, tant de bo sigui així, ens queda molt de temps per fer-ho. Perquè par­lar de política és bo, encara que cansi, perquè bàsica­ment en política el que s’ha de fer és par­lar però abans escol­tar. La política i els polítics, aquests dels que tan­tes vega­des blas­men, són impres­cin­di­bles en democràcia, sabent com sabem que són imper­fec­tes i que ens dece­bran. Aquest és el joc democràtic. I escri­via que tant de bo sigui així, que par­lem de política, perquè no fer-ho és la dic­ta­dura, és l’absència de democràcia i no cal dir que hi ha molts nostàlgics del règim que són els que no vol­drien ni política ni polítics, per fer-la ells, la política, i per arra­bas­sar a Cata­lu­nya l’auto­no­mia que se’ns va donar en la Tran­sició i que en el mateix moment que van cedir-la (des de la seva pers­pec­tiva) van començar a reta­llar-la fins a arri­bar al moment actual en què volen direc­ta­ment supri­mir-la.

El dia 1 d’octu­bre del 2017 es va tren­car alguna cosa en la relació entre els diver­sos pobles del que ara legal­ment és l’Estat espa­nyol. Poli­cies i guàrdies civils, de les for­ces de segu­re­tat de l’Estat, van ser envi­a­des pel govern del PP, pel minis­tre Zoido, a pegar els ciu­ta­dans cata­lans. No van venir a impe­dir el referèndum, que no se’n van sor­tir, van venir a pegar ciu­ta­dans inde­fen­sos. No em valen ni els que par­len de lega­li­tat ni els que les jus­ti­fi­quen dient que era la seva feina. La lega­li­tat, qui mana la fa ser­vir com a ins­tru­ment de repressió. Per al fran­quisme va ser legal que el 27 de setem­bre del 1975, set­ma­nes abans de morir Franco, s’exe­cu­tes­sin cinc per­so­nes, del FRAP i d’ETA. Van ser volun­ta­ris dels cos­sos de segu­re­tat esta­tal qui els van matar. Legal­ment. Ara fa un any, es van car­re­gar la feina de més de trenta-cinc anys de nete­jar la imatge de poli­cia i guàrdia civil al ser­vei del fran­quisme. Se la van car­re­gar al crit d’“A por ellos”, però es van car­re­gar alguna cosa més en la relació entre pobles. Pel silenci còmplice de tants demòcra­tes espa­nyols, silenci que con­ti­nua, amb comp­ta­des excep­ci­ons, amb l’empre­so­na­ment de líders polítics i l’exili d’altres. Fa un any alguna cosa es va tren­car defi­ni­ti­va­ment, i això no ho resol ni la bona volun­tat ni un nou Esta­tut ni el pacte fis­cal.