Les Illes Fèroe

Quan pensem en quins són els països sense estat que actualment estan en disposició d’accedir a la independència, ens venen al cap els casos de Catalunya i Escòcia. Més lluny, a l’horitzó, s’intueixen Flandes i el País Basc, però els queda un camí per recórrer. En canvi, sovint oblidem el país que probablement està més a prop de constituir-se en un nou estat independent europeu avui en dia: les Illes Fèroe. Situat al bell mig de l’Atlàntic Nord, envoltat per Escòcia, Noruega i Islàndia, aquest arxipèlag format per disset illes i amb una població de 50.000 habitants ocupa una superfície terrestre de només 1.400 km², però les seves aigües territorials sumen una superfície marítima tan gran com Itàlia. Les Fèroe són actualment un país autònom dins el Regne de Dinamarca, amb competències en gairebé totes les àrees de govern incloent taxes i parcialment afers exteriors. Dinamarca manté les competències coercitives: justícia i seguretat. Són europeus però no formen part de la Unió Europea, ni tenen cap interès per ser-hi.

Les illes van ser poblades fa mil dos-cents anys per nòrdics provinents de la costa noruega. Es van barrejar amb petites poblacions gaèliques –ascetes cristians irlandesos– que portaven una vida de contemplació a l’arxipèlag. Els primers cabdills de les Fèroe, com ara el víking pagà Tróndur í Gøtu, estan connectats amb els grans herois de les sagues islandeses, com ara Èric el Roig, que es va establir a Grenlàndia, i el seu fill Lief Ericsson, que va recórrer bona part de la costa nord-americana de Vinland entre els segles X i XI, cinc-cents anys abans que els espanyols. Des dels pares fundadors fins al segle XIX les illes van restar sota una feble sobirania noruega, però a partir del Tractat de Kiel (1814) amb la separació de Dinamarca i Noruega, les illes van quedar sota el control absolut de Copenhaguen. Va ser llavors que va néixer un fort moviment social per fer valdre la cultura i, molt especialment, la llengua feroesa, molt a l’estil de la Renaixença catalana. El moviment de recuperació de la llengua el va encapçalar Venceslaus Ulricus Hammershaimb –el seu Pompeu Fabra–, que durant la segona meitat del XIX va deixar establerta una ortografia i una gramàtica modernes per al feroès, fet que va permetre el desenvolupament d’una literatura moderna i va evitar que el feroès fos progressivament substituït pel danès. Amb la valoració de la llengua i la cultura feroeses, va arribar el moviment polític que reclamava més autonomia de Dinamarca, emmirallant-se en el moviment independentista d’Islàndia, també sota la corona danesa. Islàndia va esdevenir estat independent ara fa un segle, quan en referèndum un 92% dels islandesos van votar a favor de la independència amb una participació, per cert, del 43%. Per als amants de les coincidències, aquestes són exactament les mateixes xifres del referèndum de l’1-O a Catalunya, amb l’únic matís que el nostre referèndum va patir la violència extrema de l’Estat espanyol.

Durant la Segona Guerra Mundial, Dinamarca va ser ocupada pels alemanys i les Fèroe, pels britànics. La separació va ser aprofitada pel govern feroès per posar fi a la unió amb Dinamarca i, seguint el model islandès, van convocar un referèndum el 1946 en què els partidaris de la independència van guanyar per un estret marge. Copenhaguen va suspendre la declaració d’independència i els va oferir un règim autònom que ha estat millorat les darreres dècades fins que el 2005 s’hi van afegir les competències en relacions internacionals. Tanmateix tot plegat no ha estat suficient per apaivagar el sentiment independentista. Les Fèroe han prosperat de manera extraordinària els darrers anys. Tenen una renda per càpita superior a la danesa, una taxa d’atur que no arriba al 2% i un pressupost que ja no depèn pràcticament dels subsidis de Copenhaguen. Com que no formen part de la UE, han pogut beneficiar-se de molts tractats comercials que no haurien estat possibles sota l’aixopluc de Brussel·les, com ara l’acord del salmó, que els permet exportar-lo a Rússia esquivant les sancions europees contra Moscou. Precisament, la indústria del salmó feroès ha esdevingut un model de creixement sostenible i ecològic arreu del món. A més, disposen de les connexions més ràpides d’internet a tot Dinamarca que els permeten avançar cap a la creació d’una societat digital, unes e-Fèroe que tenen Estònia com a model.

EN les darreres eleccions, el principal partit independentista, el Partit Republicà, i la resta de partits favorables a la separació, van tornar a sumar més vots que els unionistes. Per la seva banda, el Parlament feroès segueix discutint el text de la nova Constitució feroesa que inclourà el dret a l’autodeterminació i que, si és referendada a les urnes, el govern danès ja ha dit que respectarà, com no podia ser d’una altra manera en un país democràtic. Dinamarca i les Fèroe, com el Regne Unit i Escòcia, són una altra prova indiscutible que en les democràcies avançades del segle XXI és possible arribar a solucions polítiques que respectin el dret d’autodeterminació dels pobles. A Catalunya ho tenim clar, però malauradament a Espanya no.