La transparència de Francesc Homs

Fa temps que no tro­bava en una entre­vista a un polític català a l’atur un ram­pell tan gran de sin­ce­ri­tat, d’opinió justa i encer­tada, de crítica dura, edu­cada i ben par­lada, dibui­xant una trista situ­ació, retrat rea­lista d’una justícia que ha per­dut el nord i passa dies, set­ma­nes i mesos sense dei­xar ni entre­veure una solució digna per a uns pre­sos –han com­plert un any de presó– que no han fet ni més ni menys que el que fan els polítics del seu nivell arreu dels països civi­lit­zats del pla­neta. Com s’atre­vei­xen a qua­li­fi­car de rebel·lió el fet democràtic de votació pacífica, orde­nada i esta­blerta arreu del món política­ment i tra­di­ci­o­nal­ment, i que els ciu­ta­dans prac­ti­quen? Amb les tràgiques excep­ci­ons del comu­nisme i el nazisme, a Europa no hi havia hagut mai una repressió tal com la del sis­tema judi­cial espa­nyol, atiat i pro­mo­gut sense cap mena de dubte pel Gobi­erno.

No és gota cor­rent l’acti­tud de Fran­cesc Homs. Jo diria que no està escar­men­tat en abso­lut després de com­ple­tar la pena d’un any d’inha­bi­li­tació pro­fes­si­o­nal i res­tar-li un judici pen­dent que és una incògnita. També deixà l’acti­vi­tat política en aquest període: els càrrecs públics de govern i par­tit. Res­tituït a l’advo­ca­cia, l’entre­vista ha dei­xat clar que ha tor­nat amb el mallot, pan­ta­lons curts i saba­ti­lles posa­des, per a les cur­ses d’obs­ta­cles a què sem­bla afec­ci­o­nat. Un li desitja el millor. No ho tindrà fàcil! El Tri­bu­nal de Comp­tes els exi­geix a ell i a Mas, Ortega, Rigau i Vila­jo­ana 5,2 mili­ons d’euros. Ell opina que el Gobi­erno trobà raquítica la pena del Suprem i va moure el Tri­bu­nal de Cuen­tas perquè hi afegís la pena pecuniària dels euros. Digué Homs que com que aquest tri­bu­nal no tingué temps de mun­tar l’expe­di­ent, usa­ren el del Tri­bu­nal Suprem, en què no cons­tava el tema de la mal­ver­sació de fons. Total, que foren jut­jats fent ús d’un expe­di­ent que no era ni d’aquell tri­bu­nal i en què no hi cons­ta­ven els fets. Hom sent una gran ver­go­nya en saber que quel­com tan deli­cat com és l’admi­nis­tració de justícia ofe­reixi al poble mani­pu­la­ci­ons dig­nes d’una obra de tea­tre còmic de Paco Martínez Soria al Paral·lel bar­ce­loní. Fran­cesc Homs és molt crític amb l’actu­ació de la justícia. Dubta, tal com estan en aquest moment les coses entre Cata­lu­nya i el Gobi­erno, als quals s’hi ha d’afe­gir el Con­sejo de Estado, del qual se’n parla poc, però que mol­tes vega­des les ziga-zagues dels gover­nants, la justícia i els par­tits dre­tans pun­ters, són exi­gi­des sense dis­cussió per aquest. Fent memòria, hom recorda els esde­ve­ni­ments dels últims anys, en què els gobi­er­nos havien pre­vist inver­si­ons impor­tants a la gran indústria, la banca, les comu­ni­ca­ci­ons ter­res­tres i aèries, la puesta a punto del ejército, la política hos­pi­talària i tot d’una el pre­si­dent del govern anun­cia can­vis molt difícils d’enten­dre i que ell mateix poc temps enrere havia anun­ciat com fets. No hi ha dubte que el Con­sejo de Estado a vega­des diu l’última paraula. Pre­si­dents de bancs des­ta­cats, impor­tants acci­o­nis­tes majo­ri­ta­ris de les grans empre­ses, caps de la indústria petrolífera i dras­sa­nes i de la noblesa espa­nyola, són els seus com­po­nents. Hom pensa que la monar­quia –no pas física­ment– deu posar-hi el nas. L’acti­tud jovial de Fran­cesc Homs, els seus conei­xe­ments jurídics pro­fes­si­o­nals, la gran sen­zi­llesa amb què parla del que sigui, la seva edat, 49 anys, que en política és excel·lent, fan de fet augu­rar –per segona vegada– una etapa política d’alt nivell que farà par­lar. Sort, Fran­cesc!