Supervivents

La política continua sent necessària mentre no existeixin sistemes d’elecció i control d’altres actors institucionals o individuals que es puguin ocupar de la gestió de l’espai comú. I totes les alternatives que hem experimentat o imaginat fins ara semblen fins i tot pitjors que les que tenim. Però els polítics s’entesten a descapitalitzar-se d’aquesta posició de privilegi i fan mans i mànigues per convertir la política en cada cop més intranscendent, massa vegades amb decisions que no ajuden a mantenir el seu prestigi i aferrats com estan a l’únic objectiu de sobreviure. Ni el lideratge ni la capacitat de gestió són condicions exigides per exercir la política d’una manera que es pugui considerar reeixida, i han estat substituïdes per l’adaptabilitat i la resiliència. Ha fet fortuna la idea que sobreviure és guanyar.

L’objectiu de mantenir-se a qualsevol preu comporta una renúncia explícita a la capacitat transformadora de l’acció política. Però no és l’única conseqüència directa. Entre els molts altres efectes que comporta hi ha la incapacitat de renovar-se –necessària en qualsevol activitat– i per tant d’incorporar experiència i nous talents. Un ràpid repàs al que ha passat els últims anys ens porta ràpidament a concloure que han estat els factors externs (principalment l’acció de la justícia, per molt injusta que es consideri en alguns casos o necessària en d’altres) els que han forçat una alternança en els lideratges. Això és una evidència en l’actual composició del govern de Catalunya, però també va ser el detonant el canvi en el govern d’Espanya, així com en el lideratge del principal partit de l’oposició.

L’instint de supervivència és, per tant, el que dona les principals claus d’interpretació del que ha passat i, possiblement, del que ha de passar. En aquest sentit el govern busca els pocs punts en comú que comparteixen els partits que en formen part per poder fer públic un document que doni credibilitat al temps d’espera fins que arribin el judici i la sentència per l’1-O. Hi ha una sensació generalitzada que el que vindrà després seran unes eleccions; tant és així que el president Torra s’ha vist obligat a sortir a desmentir-ho. Mentrestant a Espanya, estem veient com està condicionant la campanya de les eleccions andaluses els “gestos” de Pedro Sánchez. En espera del que passi a Andalusia el 2 de desembre, la direcció del PSOE analitza el millor moment per anar a les urnes ara que les enquestes els situen de forma consolidada com a guanyadors d’unes hipotètiques eleccions. L’excusa d’una convocatòria podria ser la impossibilitat d’aprovar els pressupostos, però l’autèntic detonant seria que les enquestes diguessin que el PP i Ciutadans no arriben a la majoria absoluta.

Si ens guiem per l’excitació del discurs polític i com ressona als mitjans de comunicació, es fa difícil d’entendre que l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió reculli que més del 45% dels catalans diuen que la política els interessa poc o gens. A la mateixa enquesta també es reflecteix que la insatisfacció amb la política és el segon dels problemes més importants que té Catalunya segons els enquestats (és clar que, per als que es vulguin consolar, a l’anterior onada era el primer dels problemes citats). Però la crisi del model de representació política es demostra també amb el fet que en el mateix estudi s’evidenciï que gairebé el 16% dels catalans considera que totes les decisions polítiques haurien d’estar en mans de la ciutadania, mentre que només un 2,5% creu que les haurien de prendre els càrrecs electes. Una realitat força similar és la que retrata el Centre d’Investigacions Sociològiques. L’última enquesta del CIS situa l’atur com el problema que més preocupa els espanyols, però la corrupció és el segon i molt a prop apareixen els polítics en general, els partits i la política.

Però tots els canvis generen oportunitats. Els supervivents estan en mans dels electors si som capaços d’actuar com a usuaris exigents, decidits a premiar o castigar determinades actituds independentment de qui les protagonitzi. En un moment de tanta volatilitat i en el qual l’experiència ens demostra que els canvis es produeixen a una velocitat mai vista, el que ha transitat cap al conformisme i el populisme pot canviar ràpidament en la direcció contrària. Això, és clar, sempre que tinguem la consciència real que està a les nostres mans.