Religió de l’instant

Hi ha una escena de la pel·lícula en la qual l’Isra és a punt de ser batejat en una cerimònia que m’imagino que protagonitzen els testimonis de Jehovà. Hi renuncia. En l’escena següent, l’Isra torna a pujar al pont de ferro sobre el braç de mar de Sancti Petri, ara tot sol, i es llença i es llança al buit. S’hi aboca i es deixa anar, perquè aquí només importa el present. Ell i el Cheíto, el seu germà, són els herois caiguts en aquest artefacte estrany, singular i captivador que Isaki Lacuesta i Isa Campo (una parella que són els Robert Capa del segle XXI) han confegit com una continuïtat del que va ser La leyenda del tiempo. Una “obra mestra”, com va dir Alexander Payne.

¿De quina heroïcitat perduda parlem a Entre dos aguas? L’Isra i el Cheíto, quan eren adolescents, també vivien en la precarietat de La Casería, a San Fernando. També eren el retrat i el relat (a mig camí de la ficció autèntica i de la veritat fictícia) d’un territori immers en la desolació. Però aleshores hi havia futur: boirós, pantanós com la maresma on vivien, indescriptible i potser fantasmagòric. Ara, aquell futur s’ha esvaït. Com va dir el mateix Isaki en el debat sobre la pel·lícula a Temporada Alta, tots dos viuen en una “atemporalitat, en un llimbs on el futur és impossible”. El present, doncs, és immediatesa i absolut, l’única religió a la qual aferrar-se. No pas per salvar-se sinó per repetir amb insistència el moment del salt. Un present fet de breus instants memorables i feliços: els banys sota el pont, la barca, el mar, les filles. I també de negres previsions: la conversa final entre els germans, la mort que s’imposa, l’empremta inesborrable i permanent del passat en forma de tatuatge.

A Entre dos aguas (ho repeteixo: relat i retrat: història i dibuix: guió i vida), hi ha dues escenes que plantegen una mínima possibilitat de salvació. L’arbre on es mesura el temps encara és allà, pendent de les noves marques. I el Cheíto, quan confessa a l’Isra, que només es tracta de rememorar el pare mort i de veure com creixen les filles. I res més.