Quatre duros

La vaga del per­so­nal sani­tari i les mobi­lit­za­ci­ons dels tre­ba­lla­dors públics de Cata­lu­nya con­vi­den a refle­xi­o­nar sobre l’ori­gen i el futur dels pro­ble­mes que denun­cien. L’esclat de la crisi econòmica va posar en evidència que el sobre­en­deu­ta­ment amenaçava greu­ment les finan­ces públi­ques i la Unió Euro­pea va impo­sar mesu­res de res­tricció pres­su­postària que, pas­sa­des pel sedàs d’Espa­nya, van esde­ve­nir una excel·lent opor­tu­ni­tat per fal­se­jar el comp­tes pro­pis, endos­sar el mort a les comu­ni­tats autònomes i con­tro­lar-ne direc­ta­ment les finan­ces. Després, a Cata­lu­nya –on el dèficit fis­cal ja era humi­li­ant– l’Estat hi va afe­gir un càstig addi­ci­o­nal de desin­versió i de res­tricció per fre­nar l’inde­pen­den­tisme i, a la fi, l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució. Sobre la pluja, pedra i sobre la pedra, glaçada.

Es pot estar d’acord o no amb les reta­lla­des amb què els suc­ces­sius governs de la Gene­ra­li­tat han afron­tat aquesta situ­ació, però el cas és que a la caixa hi ha qua­tre duros que són del tot insu­fi­ci­ents per assu­mir la gestió de totes les com­petències. Ja sabem que, per resol­dre això, només podem esco­llir el camí de la sub­missió autonòmica o el de la inde­pendència. Però avui hi ha el que hi ha: si la taula no queda coixa d’un cos­tat, hi que­darà d’un altre. Ho hauríem de tenir tots ben clar. El govern, per expli­car-ho amb trans­parència i per ser valent a l’hora de defen­sar l’esta­bli­ment de pri­o­ri­tats; els par­tits, per com­pro­me­tre’s a un con­sens sobre la gestió del dis­po­ni­ble, i tots ple­gats, per fer que aquesta ago­nia no sigui eterna.