La veritat de Gibraltar

Fa més de 50 anys, el cantant José Luis Moreno torturava l’audiència amb una cançó que proclamava: “Esta es la verdad, la pura verdad, esta es la verdad sobre Gibraltar”. La peça es pot recuperar per YouTube, però s’ho poden ben estalviar. Des del 1713, quan el primer dels Borbons va cedir la sobirania del penyal, Espanya viu traumatitzada per aquella “verdad”. Gibraltar s’ha mantingut com un símbol que fereix l’amor propi, una taca que impedeix fer realitat el somni d’una Espanya peninsular. I és aquest fet, juntament amb la persistència d’un nacionalisme d’arrel historicista, allò que explica el comportament dels governs de torn, que treuen a relluir la “verdad” d’acord amb les exigències del moment, talment com si es tractés d’un Guadiana que alimenta el patriotisme més caspós.

Amb el procés del Brexit, Gibraltar ha tornat a l’actualitat política. I els governs espanyols de torn, des del PP fins al PSOE, han volgut treure profit de l’embolic. El darrer capítol en aquest serial l’ha escrit l’executiu de Pedro Sánchez. Mentre la Unió Europea es planyia per la pèrdua d’un soci que representa el 16% del PIB, una pèrdua que l’obliga a reconstruir de dalt a baix el projecte comú, el govern espanyol posava damunt la taula la seva “verdad”, tensava la corda fins al límit i, finalment, presentava l’acord assolit com un gran èxit de la diplomàcia, quan, en realitat, no té cap valor jurídic. Malgrat tot, Sánchez se’n va anar de Brussel·les cofoi i va exclamar: “Amb el Brexit hi perdem tots, però Espanya guanya amb Gibraltar”, i, aclaparat per l’eufòria, fins i tot es va comprometre a resoldre “un conflicte de 300 anys”. Brutal paradoxa, la d’un govern més obsedit a aconseguir un salvavides per sobreviure a les pressions internes i al repte de les eleccions andaluses que no pas a evitar l’enfonsament del vaixell europeu. Per cert, en ple segle XXI estaria bé que tinguessin en compte que el futur de la gent, a Gibraltar i allà on sigui, no depèn dels despatxos, sinó de les urnes.