Insults i renecs

Abans –permeteu-me tanta precisió– hi havia diversos registres del llenguatge. Es movien entre la rigidesa formal i la flexibilitat col·loquial. No hi havia barreges. Uns eren els beneducats i els altres, els maleducats. En la forma col·loquial hi havia una lletania meravellosa de renecs. Uns renecs, per cert, que no feien res més que demostrar la fe colossal del qui els clamava. Blasmaven de Déu perquè hi creien; se sabien posseïdors de la raó, víctimes de la injustícia i tenien la seguretat que no patirien càstig o més sofriment d'allò que provocava la seva queixa. Hi ha blasfèmies recargolades, quasi poètiques. El 1999, quan les monedes corrents del país eren la pesseta i el franc francès, Pere Verdaguer va publicar una meravella: Diccionari de renecs i paraulotes, publicat pel Trabucaire. Repassar aquest llibre entristeix. Confirma l'empobriment del sant llenguatge dels renecs. Sempre es diuen els mateixos i són poc imaginatius. Cansen. En aquell temps, que de la palla en feien fems, traspassar la línia del registre formal amb un renec tenia un significat. Indicava un estat anímic alterat, generalment d'indignació i frustració, però també d'alegria. Passava poc. Un dia, algú important de la casta dels refinats es va prendre la llicència de creuar la línia i de tenir, sempre que pogués, un gest de complicitat amb els que no havien rebut la seva recta formació clàssica. Se'l va considerar una persona enrotllada. I, vet-ho aquí, va obrir la caixa dels trons: Si ho fa el senyorito, jo també ho puc fer. I ara a ningú no li costa proferir el renec que fa mal d'orelles i l'insult més barroer. En el llenguatge escrit, en els mitjans de comunicació audiovisuals i en qualsevol acte públic, tothom s'esforçava a usar un llenguatge formal. Ai las! sona malament i bastard no ho entén ningú. N'hi ha massa que aspiren a ser gent de puta mare!?