Els derelictes

Un senyor vaixell de vint metres d’eslora i sis metres de màniga jeu des de fa més de vint segles a cinquanta metres de profunditat, a tocar de les illes Formigues. És del segle I abans de Crist i provenia de la regió del Guadalquivir, carregat amb àmfores que havien d’arribar a Narbona o a Arles i que es van enfonsar, amb el vaixell, vés a saber per quin motiu. El Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) l’ha datat i l’està estudiant. Sembla que el carregament contenia tot de salses de peix (tonyina, sardina, verat) que ara, després d’haver-les analitzat a fons, es podran reproduir amb una fidelitat mil·lenària, tot i que el garum ja fa temps que es pot menjar al Motel Empordà, amb aquella aroma marina inconfusible i aquella textura granulada i aquell color fosc, una mica marró i una mica gris i una mica lila.

Els derelictes tenen això. El que un dia va ser una fastuosa bodega, farcida d’aliment i de negoci, es converteix en les restes d’un naufragi que es manté impertorbable al llarg dels segles, assumint l’obscuritat del fons, el vaivé de les onades, en una lenta i constant cerimònia de la desfeta i l’esmicolament. Però hi ha àmfores – més d’un miler, diuen – que han resistit els embats i el pas dels anys i de les guerres, la contínua presència de la follia i el soroll, amagades en el silenci de l’aigua. I també hi ha vasos i altres objectes personals dels mariners, que han perviscut a la memòria d’aquells que els van fer servir i que ara ens parlen d’ells sense que ningú sàpiga qui eren i quins delits tenien. Arribar a Arles o a Narbona, potser, desembarcar i tornar a la Bètica per emprendre de nou el viatge. Les àmfores, les salses, els condiments, les espines, les llavors que es recuperin, ens informaran de les seves vides i ens permetran una divagació sobre la permanència dels naufragis i la fragilitat de la nostra existència. No és una mala idea per encarar el 2019, que es presenta amb turbulències i oratges, amb una negror indescriptible a l’horitzó.