Negociar, per a què?

No hi hauria cap obstacle en el fet que l’independentisme negociés amb el govern de Pedro Sánchez si hi hagués un pla per fer front a la situació política que s’esdevingui quan Pedro Sánchez ja no sigui a La Moncloa. Hauria de tractar-se d’una estratègia comuna a l’independentisme, que aplegués les institucions amb el govern català al capdavant, els partits, les organitzacions de la societat civil, els sindicats i els moviments sense estructura formal com els CDR; en definitiva, caldria consensuar la mateixa línia d’actuació que va portar el país a l’1-O, al 3-O i a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017, perquè en el moment en què la dreta espanyolista monopolitzi les institucions centrals de l’Estat, no hi haurà cap altre opció que perseverar en un nou gest de ruptura. En aquest sentit, doncs, la pregunta que encapçala aquest article sols sembla tenir una resposta possible: negociar i dialogar amb Pedro Sánchez per guanyar temps.

Si es manté l’actual dinàmica social i electoral a Catalunya i Espanya, no és difícil vaticinar aquesta cesura que comentem: mentre que Catalunya es va configurant com l’únic territori de la Unió Europea en el qual la seva ciutadania no pot decidir lliurement sobre el seu estatus polític i la consolidació d’una majoria partidària del dret a l’autodeterminació es reflecteix amb victòries abassegadores de les forces polítiques que el defensen a totes les eleccions, a Espanya s’està embastant una majoria democràtica que sols té per objectiu la repressió de la demanda catalana per tots els mitjans possibles. El poder democràtic de la majoria independentista catalana contra el poder de l’ús de la força exigit des de la resta de l’Estat per esclafar l’expressió d’aqueixa majoria (una exigència que encara es farà més intensa i acabarà de precipitar la caiguda de Sánchez si a aquest se li acut proposar la mínima concessió a les reivindicacions catalanes). Les coincidències entre el govern de la Generalitat i el govern del PSOE, doncs, es redueixen a mantenir les formes tot donant per descomptat que no hi haurà cap intercanvi ni cap acord. Entretant, des de la banda catalana cal anar forjant el mur de contenció que aturi la marea ultra i que desactivi els seus partidaris dins el país. En aquest sentit dos aspectes poden estintolar el projecte independentista a un relatiu curt termini mentre es manté el temps d’interludi de l’era Sánchez: un, que es precipiti el pronunciament d’alguna instància judicial supraestatal, com el Tribunal Europeu de Drets Humans, en el qual es reconegui la violació dels drets patida pels presos polítics i s’insti al seu alliberament immediat.

En aquest escenari Sánchez també es veuria sotmès a una enorme pressió per part d’un espanyolisme embogit (i en el qual segurament ja hauria ressuscitat el seu tradicional antieuropeisme) però almenys podria al·legar que el moviment no ha estat producte de la seva iniciativa sinó que ha estat forçat per un agent extern. L’altre aspecte en el qual l’independentisme ha d’aprofundir en aquest temps abans de la tempesta és el d’assegurar suports d’estats sobirans que, a diferència d’allò que va succeir el 27 d’octubre de 2017, en aquest nou envit sí que estiguin disposats a actuar inequívocament en favor de la causa catalana no tant amb un reconeixement directe de la República (que si procedís en algun cas sempre seria benvingut) sinó almenys en la denúncia de la repressió espanyola en els diversos fòrums dels quals Espanya continua formant part.

El govern autonòmic no és, òbviament, la República catalana, però com saben prou bé el PP, Ciutadans i Vox, mentre aquest govern funcioni amb totes les eines de construcció nacional a la seva disposició serà més fàcil que la majoria democràtica a favor de la República sigui incontestable i irreversible.