Parlant la gent no s’entén

Hi ha una arre­lada creença en la tra­dició oral de la nos­tra cul­tura que pres­su­posa que “par­lant, la gent s’entén”, però l’evidència quo­ti­di­ana demos­tra en molts casos que, mal­grat par­lar, costa molt que la gent s’enten­gui i que massa sovint par­lar no és garan­tia d’entesa.

“Par­lar” i “enten­dre’s”, doncs, ni són sinònims ni for­men part d’una seqüència cau­sal inequívoca. Si la intenció, més o menys incons­ci­ent, de la nos­tra comu­ni­cació és que l’altre ens doni la raó i el resul­tat només pot ser binari en ter­mes de “gua­nyar” o “per­dre”, és molt pro­ba­ble que la “bata­lla” dialèctica ens porti a una con­fron­tació de posi­ci­ons, on és molt difícil tro­bar-se i enten­dre’s.

Par­lar sig­ni­fica “con­ver­sar”, que vol dir lite­ral­ment “ver­sar amb algú”, és a dir, trac­tar sobre un tema amb una altra per­sona. Això implica, essen­ci­al­ment, la volun­tat i la sen­si­bi­li­tat de reconèixer i posar en valor a l’altre com a inter­lo­cu­tor. Donar-li la cre­di­bi­li­tat que el validi com a igual en ter­mes comu­ni­ca­tius, més enllà de l’assi­me­tria de rols o posi­ci­ons. Així, con­ver­sar, inclou argu­men­tar i escol­tar, donar i rebre, en un inter­canvi de raons i emo­ci­ons en que cadas­cuna de les per­so­nes se senti vista i res­pec­tada en la seva indi­vi­du­a­li­tat, inde­pen­dent­ment que s’arribi o no a una con­clusió comú o a un punt d’acord.

Par­lar és con­nec­tar-se. Com­pren­dre la mirada de l’altre, des de l’expressió asser­tiva de la pròpia, per cons­truir un espai de reco­nei­xe­ment mutu on sigui pos­si­ble tro­bar-se, tant des de l’acord com des del des­a­cord. Un espai d’accep­tació i de con­fort rela­ci­o­nal, on no cal­gui defen­sar-se ni ata­car, perquè el que hi ha en joc no és una victòria sinó la volun­tat com­par­tida i recíproca d’entesa. Par­lar no és nego­ciar com a sim­ple mitjà ins­tru­men­tal per influir sobre l’altre. Per impo­sar la pròpia volun­tat o veri­tat a l’altre. Par­lar és una acció com a fina­li­tat en sí mateixa, amb sen­tit i valor propi. Par­lar per enten­dre. Par­lar per enten­dre’ns.

En el con­text de les rela­ci­ons entre l’Estat Espa­nyol i Cata­lu­nya, hi ha qui pot pen­sar que aquesta pers­pec­tiva és una mica naïf i que al cap i a la fi, el que cal és una comu­ni­cació con­tun­dent, con­creta i explícita, ori­en­tada a la con­se­cució dels irre­nun­ci­a­bles objec­tius pro­pis, i que no deixi esclet­xes a l’ambigüitat ni a la pos­si­ble inter­pre­tació ten­den­ci­osa de l’altra part. Cer­ta­ment en con­tex­tos com­ple­xes és impres­cin­di­ble defi­nir un marc de pro­ce­di­ments comu­ni­ca­tius nítid en for­mats i canals, foca­lit­zat ens els resul­tats, que faci­liti l’inter­canvi argu­men­tal. Però no és menys cert, que les per­so­nes que han de fer ope­ra­tius els con­tin­guts d’aquesta comu­ni­cació no poden sen­tir-se asset­jats i pres­si­o­nats per flu­xos comu­ni­ca­tius uni­di­rec­ci­o­nals, que mini­mit­zen la seva iden­ti­tat com a sub­jec­tes actius, i que els redu­ei­xen a sim­ples nòduls de trans­missió, o a sim­ples recep­tors d’argu­men­ta­ris tan­cats i abso­luts, per més cons­ti­tu­ci­o­nals que siguin.

Par­lar vol dir “enra­o­nar”, que sig­ni­fica lite­ral­ment “en raó”, és a dir, fer ser­vir la raó i els extra­or­di­na­ris recur­sos cog­ni­tius i dialèctics que ens ofe­reix la raci­o­na­li­tat i que ens han permès tren­car, o almenys apai­va­gar, la ser­vi­tud biològica de la impul­si­vi­tat ins­tin­tiva. Quan renun­ciem a la raó sim­pli­fi­quem la comu­ni­cació, i per tant la relació, a la dimensió emo­ci­o­nal, molt impor­tant però insu­fi­ci­ent, o en el pit­jor dels casos la reduïm fins a una expressió sim­ple­ment fisiològica o estúpida­ment gona­dal. Par­lar des de la pura pulsió ens porta a des­hu­ma­nit­zar a l’altre, a per­dre-li el res­pecte que mereix com a igual, i ales­ho­res ja res pot atu­rar la cas­cada en tromba de des­qua­li­fi­ca­ci­ons i des­propòsits que ens allu­nya­ran dogmàtica­ment de l’altre.

En el con­text de les rela­ci­ons entre l’Estat Espa­nyol i Cata­lu­nya, ens hem dei­xat endur per la irra­ci­o­na­li­tat i per la des­per­so­na­lit­zació. En gene­ral no es veu a l’altre com un inter­lo­cu­tor, sinó com un rival, com una amenaça i final­ment com un ene­mic. Això és espe­ci­al­ment greu i fla­grant en el relat uni­forme que s’ha ges­tat acu­ra­da­ment des de l’Estat, amb una autèntica estratègia comu­ni­ca­tiva que apel·la als ins­tints més bàsics: iden­ti­tat i super­vivència, amb la clara intenció de crear uns deter­mi­nats marcs men­tals per jus­ti­fi­car i reforçar l’allau de polítiques repres­si­ves en tots els àmbits, i que des de Cata­lu­nya s’ha menys­tin­gut ingènua i incom­pren­si­ble­ment. En aquest con­text abso­lu­ta­ment into­xi­cat, par­lant la gent no s’entén. Ni es pot enten­dre, perquè no hi ha volun­tat d’entesa. De fet, el cas que ens ocupa, va molt més enllà, ja que ni tan sols se’ns reco­neix la legi­ti­mi­tat com a inter­lo­cu­tors i per tant se’ns nega la bila­te­ra­li­tat, diluint-nos en un sub­jecte col·lec­tiu, tan cul­tu­ral­ment ines­pecífic com ideològica­ment enco­ti­llat, arra­co­nats per una Cons­ti­tució asfi­xi­ant que no ens deixa par­lar i que impos­si­bi­lita que ens enten­guem. I així estem. Reci­tant monòlegs. I molt lluny d’enten­dre’ns.