Els privilegis dels taxistes

Em sap greu haver de tornar a insistir en un tema que ja el 22 de març del 2017 vaig tractar en aquest mateix espai amb el títol: “El formatge no és només seu.” Aleshores parlava de dos conflictes laborals; el dels estibadors del port de Barcelona i el dels taxis. El primer, sembla que s’ha resolt puig que s’havien d’adaptar a la legislació europea, i en el segon, com hem vist aquests dies, estem encallats allà mateix i no s’ha resolt res i continuem com abans, la qual cosa em fa pensar que estem davant d’una resistència numantina en defensa d’uns privilegis que el temps i les noves tecnologies els posen en perill.

I quin és el problema que sigui tan irresoluble? En primer lloc, es tracta d’un col·lectiu molt opac que gaudeix d’un monopoli i que com a monopoli té segrestat els clients i la ciutat i els proporciona una força coercitiva excessiva. I potser un dia descobrirem un predomini d’una ideologia política. Recorden els controladors aeris? Doncs és semblant. I per què és opac? Suposo que ni als mateixos taxistes ni a l’administració els interessa la transparència perquè podríem descobrir realitats que ens podrien canviar la imatge que tenim d’aquest sector. I m’explico. Algú sap, o l’Àrea Metropolitana ens ho pot dir, com es distribueix el sector? Hi ha empreses amb més d’una llicència de taxis? Tenen conductors llogats? Quins són els beneficis del sector? Quins impostos paguen? Com es permet que es paguin 150.000 euros, o més, pel traspàs d’una llicència si la concessió inicial va ser gratis? Amb quins criteris es donen o es van donar les llicències? I amb quins criteris es traspassen? Qui ho controla? Qui especula?

Probablement algú em dirà que el preu del traspàs de la llicència, cas que sigui legal traspassar-la, el marca el mercat, i tindria tota la raó si no fos que en la part important d’aquest negoci hi ha l’administració. Però fins i tot si es tracta d’un mercat és un mercat distorsionat per ser un monopoli.

Si recordem el que passava el 2017 veurem que hi ha les mateixes actituds que hi ha ara mateix als carrers de Barcelona, els mateixos líders i fins i tot la impresentable violència. I també descobrirem el mateix vocabulari i que no s’ha après res durant aquest temps, ni s’han modernitzat en la reivindicació ni han canviat els líders. Els monopolis tenen aquesta perversió, que no provoca estímuls a la renovació ni a la innovació; la competència impulsa la innovació, deia Henry Ford, i aquest és el greu problema del sector del taxi.

A principis del segle passat un cas semblant va passar a Londres amb la irrupció dels automòbils, els cotxes de cavalls, que tenien el monopoli del taxi, es van revoltar per la irrupció d’aquest competidor. Amb el temps hem vist la magnitud de la miopia d’aquells que defensaven la pervivència dels cotxes de cavalls excusant-se amb el monopoli. Ara ens trobem en un punt semblant que ens han portat les noves tecnologies i els famosos VTC, i la resistència de fa un segle, no és gaire diferent; defensen el seu monopoli i els seus privilegis.

I fins quan durarà aquest conflicte? Doncs és difícil preveure-ho perquè en una negociació, sigui la que sigui, s’introduirà competència i no estic gaire segur que els taxistes la vulguin; però, com va passar al Londres de principis del segle XX, hauran d’acabar cedint.

Com va passar a Londres fa un segle, a molts se’ls escapa que s’apropa una nova amenaça, molt més gran, i de la qual avui no es parla; em refereixo a la irrupció dels cotxes sense conductor. Això que avui sembla de ciència-ficció, si repassem la velocitat en l’escomesa de les noves tecnologies, serà molt més aviat del que ens pensem. Fa poques setmanes per les ciutats catalanes es passejava un bus experimental sense conductor i que transportava gent. Era un experiment que fins i tot ara ens pot fer gràcia; però, quan s’imposi, també hi haurà perdedors i també serà una font de conflictes.