El control o Diego

El col·legi d’advocats de Barcelona ha celebrat aquest mes la segona edició del seu congrés en dret digital, amb interessants aportacions d’experts en diversos àmbits i on he tingut oportunitat de participar, sobretot per aprendre dels que en saben, però també per plantejar alguns dubtes que voldria ara reproduir aquí. El debat va permetre visualitzar un panorama força imminent, un temps en què la intel·ligència artificial provocarà modificacions en el món dels juristes. Per descomptat i en primer lloc, perquè es produiran canvis en les professions relacionades amb el dret: no sabrem si els procuradors sobreviuran a Lexnet, o si els notaris tindran gaire a fer quan sigui una realitat encara més segura i fefaent l’encriptació de firmes, i potser els registradors seran un residu del passat quan es consolidi el big data.

Tampoc sabem si el desenvolupament dels sistemes experts farà amb les sentències el que va fer la traducció automàtica amb els serveis de traducció, és a dir, reduir-los a la mínima expressió. Fins i tot ens podem preguntar si, de la mateixa manera que hi ha programes informàtics per determinar, ni que sigui en detriment de l’art, arguments per a les sèries, les pel·lícules o les novel·les d’èxit, no n’existirà també un per desenvolupar la millor estratègia de defensa davant d’un tribunal. Si una màquina pot guanyar el millor jugador d’escacs del món, potser hi ha la possibilitat que un altre sigui capaç d’esmenar la plana al millor jutge, al millor fiscal, a la millor acusació o a la millor defensa? I com hauria estat aleshores, protagonitzat per molts d’aquests “substituts cibernètics”, el judici sobre els fets de l’1 d’octubre?

Però en segon lloc, aquest no tan llunyà horitzó obliga a una altra mena de reflexió, perquè la hipòtesi de la substitució dels juristes no és versemblant, si al mateix temps no acceptem que la intel·ligència artificial substitueixi també els gestors polítics. Com si volguessin aconseguir la realització d’aquest objectiu, i sense consciència del perill que suposa per a la seva supervivència, els parlamentaris espanyols (els de Vox encara no hi eren) han votat una reforma de la llei electoral que permeti als partits utilitzar per a fins electorals la informació que sobre els nostres (humans) perfils els proporcionin les xarxes socials. Ja sabíem que ho feien (de fet, de tant en tant es vanten de contractar professionals del neuromàrqueting, i d’enviar-nos els missatges “segmentats segons el nostre particular target”), però quan han entès el perill que pot significar perdre les regnes del poder en mans d’individus com Trump o  Bolsonaro, que utilitzen fakes i boots a dojo, sense encomanar-se als “prostituïts mitjans de comunicació allunyats del deure de la veracitat”, han decidit fer seva per enèsima vegada la dita atribuïda a Maquiavel que el fi justifica els mitjans. I posar-la negre sobre blanc en la llei. I emular qui critiquen.

I així arribem a una tercera derivada: sabent que, pel que fa a la classe política, les màquines podrien evitar-ne la corrupció, o la seducció per un exercici del poder que perdi de vista el bé comú, hem d’assumir a la vegada que en un món així el ciutadà tampoc seria un humà, ans quelcom que ja s’albira, el posthumà. Si el transhumanisme ens pot dur a un món on res serà gaire humà (parafrasejant qui ja va pensar fa més d’un segle amb alegria en l’adveniment del superhome), haurem d’acceptar també que, en una darrera instància, es produirà la substitució de la ciutadania, de la present humanitat, per una altra cosa: una espècie perfecta, sense “tares” que enrabiïn l’Arcadi Espada; sense tares físiques, ni psíquiques, ni educatives, conscients des de ja tots els votants del conjunt de les implicacions en cada vot projectat cap al futur. Una democràcia racional, allunyada de l’emoció i de la víscera, on es faci realitat el somni d’igualtat d’alguns a cop d’uniformització de les voluntats en un magma perfecte, homogeni, totalitari, on la diferència, l’errada i la llibertat siguin perseguides com a crims de lesa humanitat (?).

En aquest món futur, amb juristes perfectes, polítics perfectes, i ciutadania sense màcula no hi tindran cabuda persones com el Diego i la Paola, una parella que espera el seu setè fill; els han dit que serà una mica diferent dels altres i els ofereixen acomiadar-lo abans que no arribi. Però la parella ha respost que aquest setè serà tan meravellosament únic com els altres sis... El Diego i la Paola es troben entre els herois anònims del meu temps, amb ganes d’escapar del control per respecte a l’única cosa que ens fa iguals: l’ànima insubornable.

Ja la pel·lícula Gattaca descrivia aquest món l’any 1997. Artistes i visionaris també seran substituïts per màquines?