I ara a qui voto?

S’aproximen tres eleccions de diferent dimensió i haig de confessar que no tinc ni la més remota idea de qui votar. Com més voltes hi dono, i com més m’aproximo al dia a dia dels partits, més gran se’m fa l’embolic. Tinc claríssim que la dreta, i ja no parlem de l’extrema dreta, no la votaria ni que vinguessin en persona Albert Rivera o Pablo Casado a posar-me burundanga al plat de sopa. Pel moment excepcional que es viu, i en plena celebració del judici més infame de la història recent, hauria desitjat que els partits em (ens) haguessin facilitat les coses i haguessin aparcat les diferències que els separen per centrar-se en allò que els uneix. Alguns, potser, m’acusaran de tenir una ideologia feble, però trobo que el sacrifici personal que està fent qualsevol dels presos i exiliats mereix com a mínim el meu suport a les urnes. En canvi, m’obliguen a triar entre el pare o la mare. Intueixo que aquest xoc mental pot conduir a valorar altres alternatives. I ja no en parlem si baixem al pla municipal. El lector, probablement, no s’arriba a fer una idea dels pactes que fructificarien si les negociacions es fessin obviant les sigles, ignorant la qüestió nacional, i centrant-se només en aspectes referents a la ciutat. Molts dels que se censuren en públic pactarien encantats i amb els ulls tancats en privat. Doncs amb el vot passa una mica el mateix. Així que encara disposo d’uns dies per intentar resoldre el guirigall. De moment m’ensumo que no soc cap excepció.