Un pardal

Em trobava llegint Creix un arbre a Brooklyn, una novel·la fantàstica, quan vaig sentir uns copets. Vaig alçar el cap per saber-ne l’origen. Potser un estremiment dels radiadors de la calefacció? A la primavera les persones no sabem si sortir al carrer amb abric o sense i els radiadors, obeint el termòstat indecís, no saben si engegar-se o apagar-se. Vaig tornar a la novel·la. És de Betty Smith, una autora americana de principi del XX de la qual no havia sentit parlar. La meva cultura novel·lística és molt limitada. És la història de superació d’una nena pobra i raonablement feliç al sector de Nova York on creix. Abandonarà Brooklyn al final? Vol i dol. Queda en una incògnita. Els copets es van tornar a sentir. Aquesta vegada em vaig alçar tot jo. Un pardal que s’havia situat en un llistó de la porta del balcó que des de la meva posició no podia veure feia percudir el bec en el vidre. Me’l vaig quedar mirant. Era molt petit. Diria que acabat de sortir del niu. De quin niu? Com que no se sabia girar, pretenia travessar vidre que no comprenia. Què havia de fer, jo? La porta té dos batents. Obrir-ne un perquè s’espantés i fugís? Agafar-lo amb la mà i dirigir-lo cap a la posició correcta? Com s’agafa un pardal? Vaig quedar aclaparat. No sabria agafar un pardal. Ni un pardal ni cap ocell. Era un pardal? El senyor Batlle, un amic que ja ho havia estat del pare –una amistat heretada, en dic–, i que ara està molt immobilitzat a casa perquè va cap als cent anys, sempre trobava un dia de primavera per venir-me a anunciar que havien arribat les orenetes. M’agafava i em conduïa al davant d’una casa de tres carrers més amunt al ràfec de la qual penjava un niu que acabava de rebre els inquilins. El meu ocell no era una oreneta. Tampoc un estornell. Els plàtans del meu carrer –divendres els en parlava– havien acollit molts estornells tot l’any. Són grossos, sorollosos, negres i bruts. Es van convertir en una plaga insalubre i l’Ajuntament va actuar esporgant cada tardor els branquillons on es posaven. El vespre de l’esporgada arribaven en massa, i quan veien desapareguts els branquillons giraven cua xisclant com desesperats. Els primers anys, tornaven quan els arbres havien tret fulla. Cansats, però, de veure’s desnonats amb insistència periòdica van decidir buscar arbres llunyans més acollidors.

M’havien explicat que abans dels estornells els arbres del carrer eren en exclusiva dels pardals. Els estornells els van fer fora. Aquest pardal de la meva finestra –era un pardal–, venia a veure si podia tornar a la llar ancestral? Van esporgar els arbres fa un mes. Ara els esporguen a l’hivern, i endarrereixen la primavera. No hi ha branquillons per a cap volador en tot l’any. El pardal que em va interrompre la lectura va poder girar-se i anar-se’n.