Caçadors d’animals

Abans d’embolicar-se amb el salari mínim semblava que Pablo Casado havia arribat a la seva més alta capacitat argumental quan va afirmar en una trobada amb mainada que la cacera serveix per sacrificar els animals abans que es posin malalts. Entre la massa electoral, però, augmenta la gent contrària a la pràctica suposadament caritativa de la cinegètica, fins al punt que les enquestes ja donen algun escó als partits animalistes com el Pacma. Perquè denunciar el maltractament animal no és una excentricitat, sinó un comportament que forma part de la més profunda humanitat. Encara que Casado no ho vulgui o no ho pugui entendre, tampoc aquest seu company de viatge que protagonitza els mítings amb una pistola sota el braç. La intervenció de caçadors en el control d’algunes espècies animals hauria de quedar reduïda a casos molt determinats, sempre subjectes al més estricte control de les autoritats i com a mesura extrema que caldria substituir per alternatives menys perilloses. Perilloses per als animals i per als mateixos caçadors, entre els quals desgraciadament cada temporada cal lamentar també alguna víctima. Per això pacifistes i animalistes formen una muralla moral cada vegada més sòlida contra els partidaris de col·leccionar armes llargues per abatre bestioles i també contra els defensors de la tinença d’armes curtes contra els possibles atracadors. En aquest context resulta xocant la queixa que alguns col·lectius de caçadors han formulat contra les protestes dels animalistes. Ofesos amb les crítiques, els caçadors demanen l’ampliació dels supòsits del delicte d’odi previstos al Codi Penal. Ja hi tornem a ser. El delicte d’odi va ser tipificat per protegir col·lectius vulnerables, no pas armats i ben proveïts de munició. D’altra banda, una de les característiques de democràcies més consolidades és la tendència a reduir els tipus penals, no pas a expandir-los. D’això en depèn precisament una protecció més eficaç dels drets de l’espècie, en aquest cas de l’espècie humana.