A qui no li agradi, que s’aguanti

La campanya electoral de les cambres espanyoles fa un dia que és oficial, però fa setmanes que raja. Temps suficient per veure els rocs que alguns partits tenen a punt per lapidar un cop més Catalunya, els catalans, la societat catalana i el futur d’aquest país. Les seves propostes programàtiques són un gènere literari en si mateix, barreja de ficció, terror i esperpent nacional. No és cap primícia. Reis, militars, polítics i plomes il·lustres de la literatura castellana fa segles que el cultiven. Si avui en fessin una pel·lícula, la podrien titular, en castellà, per descomptat: ¿Por qué lo llaman constitucionalismo cuando quieren decir catalanofobia?.

No calia ser un geni per saber que ni el PP, ni obviament Ciudadanos, ni encara menys Vox, tenen el més mínim interès en què pensen els catalans. Per això no trobaran als seus programes cap voluntat d’acostar-se a la realitat política catalana, cap intent d’esbrinar què no ha funcionat en 40 anys de democràcia i autonomisme o en 300 de totalitarisme colonial, cap intent d’imaginar fórmules de coexistència amistosa i beneficiosa per totes dues parts, ni cap sensibilitat de primer de democràcia que prioritzi donar la veu al poble de Catalunya per decidir el seu futur de forma democràtica. Només formes d’imposar la dissolució de Catalunya i de sotmetre els discrepants.

Segurament per això la nit del 28-A estaran a la part baixa de la classificació de partits a Catalunya, a canvi, això sí, de multiplicar la seva bossa de vots a Espanya i així acabar de lligar allò que no va quedar prou lligat el 20-N de 1975. Com? Doncs amb un 155 més devastador que el que Fraga no va poder incloure a la Constitució del 1978. I si no cola, amb més querelles, judicis i presos. Amb els Mossos degradats o dissolts. Amb TV3 espanyolitzada o tancada. Amb l’escola i la societat fragmentades en comunitats culturals diferents. Amb els professors obligats a dopar els seus alumnes amb píndoles de formació de l’esperit nacional. Amb els catalanoparlants encara més discriminats molt a pesar de la Constitució. Amb el català arraconat i en procés de residualització. Amb els partits independentistes ofegats, il·legalitzats o perseguits. I, tal com deia aquesta setmana Albert Rivera, “a qui no li agradi, que s’aguanti”.