La casa de la por

Arribem a la “festa de la democràcia”, que és el nom que rep una jornada electoral, en situació d’aterrits. En comptes de serpentines, les teranyines de la casa de la por. Ho detecto a casa, a la plaça, al bar on molts matins faig el cafè prenent el sol i llegint el diari. Els últims dies he hagut d’entrar: plovia i feia fred. Aquest vespre podem tenir notícia que ha guanyat la dreta extrema que ens vol mal. No parlo d’un partit en particular sinó de la dreta en el seu conjunt. Suposo que els seus votants deuen estar tan espantats com nosaltres, si s’han cregut que l’esquerra o l’independentisme seran causants de les desgràcies que els seus els han anunciat. Hi ha una diferència: la dreta vol mantenir enverinat el conflicte entre Espanya i Catalunya. L’esquerra i l’independentisme –amb matisos– sembla que hi volen trobar solucions. Dic “sembla”. No és descartable, en alguns, el “com pitjor, millor”. Amb mi, que no hi comptin. ¿Festa de la democràcia? ¿La política com a art de fer feliç la gent perquè satisfà les seves necessitats? De la majoria de les “necessitats” no se n’ha parlat en la campanya. Només l’obsessió del “conflicte territorial”. L’he seguida tan poc com he pogut. Només un debat, el de TV3 amb els candidats catalans, per si en Xavier Graset, que em tenia citat l’endemà a la seva tertúlia, me’n demanava una opinió. Hi va passar per sobre. Em podria haver estalviat la mala estona. Hi ha tants llibres per llegir, tantes pel·lícules per veure... He repassat El nom de la rosa. Algú em pot explicar el motiu d’haver-me endinsat ara, de nou, en una època tan turbulenta, poc confortable, herètica i inquisitorial com la que el llibre exposa? Hi ha un crim. Com sempre que un detectiu s’encarrega d’investigar-ne un, sigui a l’edat mitjana, a San Francisco de Califòrnia o en un creuer pel Nil, els crims se succeeixen. Els detectius estimulen la delinqüència que volen evitar. El d’Umberto Eco arriba a provocar l’incendi de la biblioteca i el monestir adjacent que ha de preservar. Ara em desvio. Que no parlàvem del vespre d’avui? El mòbil dels crims i l’incendi final és un llibre d’Aristòtil que tracta del riure. El monjo Jorge de Burgos enverina els que el volen llegir perquè considera que riure és incompatible amb la fe. Jesucrist no va riure mai, segons ell. És incompatible riure i política? Riure i campanya electoral? Riure i festa de la democràcia? Les bodes de Canà bé van ser una festa. Qui diu riure diu distensió, afabilitat. Intel·ligència. Educació. Respecte.

A mig matí ja hauré votat. M’haig de donar pressa perquè l’amiga Montse Faus m’ha convocat a una celebració al migdia. Ahir va ser el seu sant. Avui fa anys. La Faus fa riure fins i tot quan explica drames. Amb una festa empenyerem la tarda fins al vespre.