Full de ruta
Amb permís del TC
De totes les rebequeries, espeternecs i engargussaments que va provocar el desenllaç de la partida de ping-pong entre les diferents instàncies judicials espanyoles sobre la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí en les eleccions europees, la més sorprenent va ser la que lamentava que en un marc legal que protegeix el dret al sufragi passiu es permeti a un ciutadà exercir-lo. Més clar no ens ho poden pas dir: tindreu tots els drets que vulgueu mentre no hi hagi la més mínima intenció de fer-los servir. Aquí tenim el trencadís marc de llibertats que vam heretar del patriarcat de la Constitució, tal com es constata cada setmana en aquest judici tronat en què una imatge no val més que mil paraules i la ultradreta té el privilegi de seure a la poltrona de la magistratura. El bunyol judicial comença a ser tan oliós que fins i tot els juristes amb més hores de servei a l’obrador se’n renten les mans, incapaços d’assumir sense envermellir els arguments d’una Junta Electoral Central que amb els seus estirabots ha fet bo fins i tot el Tribunal Suprem. El cas és que a empentes i rodolons la candidatura impugnada ha pogut entrar en la cursa electoral amb l’aval de les togues, fet que els més entusiastes constitucionalistes han aplaudit com a suposada mostra de qualitat sistèmica. Alguns titulars periodístics s’hi han afegit amb desvergonyida tipografia, celebrant que, amb el seu calbot a la Junta Electoral, el Tribunal Suprem primer i el Contenciós després hagin subratllat la independència del poder judicial. L’argument no pot ser més pervers i complaent: com més errors cometin, més perfectes diuen que seran. Tot s’ho miren amb les mateixes ulleres de cul d’ampolla: un estat democràtic modèlic, uns jutges neutrals, uns governants dialogants i uns votants agressius. Per a qui volia escoltar-ho, però, ja va deixar-ho ben clar l’exdiputat David Fernàndez davant de Manuel Marchena: “Dos milions de votants violents? Per saber que és mentida només cal imaginar-se com hauria estat.”