Elogi del bipartidisme

No, Ortega no la va encertar. Espanya està vertebrada, almenys en la complexitat. Tan sordament que sembla no ser-ho, però de manera profunda com llargs són els segles que la miren. Cada racó d’Espanya s’ha pensat a si mateix com aportant més que la resta, ja sigui en art, ciència, gastronomia o indústria. Fins i tot els llocs que no destaquen en aquestes qüestions són contrapunt necessari a l’excel·lència d’altres, o els descobrim liderant les llistes d’èxit escolar. Ara a això li diuen supremacisme, si és de la perifèria, però es practica igual arreu i sempre s’ha conegut com l’orgull de pertinença. I no és aquest orgull malsà, sinó un tret d’identitat imprescindible per a la vida comuna. L’únic ingredient que cal demanar és la lleialtat al projecte global, que ha de ser recíproca entre el tot i la part.

Les Espanyes perifèriques són les més impactades per la borbonització d’un espai territorial i polític que, en l’època dels Àustria i malgrat que aleshores les llibertats individuals eren menors que en el segle XVIII, havia permès mantenir la diferència i el respecte (o temor) mutu en benefici de tots. Probablement era menys fàcil, però potser per això, també més consistent. La influència napoleònica aportà coses tan magnífiques com les codificacions, que suposen la voluntat d’aplegar en textos jurídics articulats l’allau de normes legislatives aïllades i sobretot de costums que havien anat teixint el corpus jurídic. Però el corpus jurídic de qui? El problema de les codificacions rau en la seva tendència a oblidar el que Savigny recordà a Thibaut en la seva famosa polèmica sobre la tensió entre raó i emoció en el dret: que l’esperit del poble és la força viva i dinàmica que empeny la norma i la transforma en la mesura en què es fa necessari.

La Constitució Espanyola va voler fer confluir aquestes dues forces complementàries: un pacte amb lletra per delimitar el que no és permès (ordre) i un esperit de concòrdia que, com a preu per a la pau, demanava un cert grau d’oblit (emoció). Ara, quan el Parlament ha esdevingut taverna grollera, aquesta estratègia és criticada i potser en part és això símptoma del seu esgotament, perquè hi ha qui renega de la concòrdia (i vol recuperar la dinàmica de vencedors i vençuts), qui creu que ja no el representa (perquè els drets més socials sempre s’arronsen durant les crisis), qui voldria que tots els vots tinguessin el mateix valor (contribuint a fer invisible l’Espanya buida on han anat a fer campanya) i qui voldria esborrar-ne el títol VIII, i el paper que atorga a les perifèries en la representació i la governança.

Però, deixant de banda la tasca sempre inconclusa del paper del Senat en l’Estat de les autonomies, i tenint en compte que les crítiques fetes al sistema són tan oposades entre si, potser caldria fer ara un elogi al sistema de bipartidisme imperfecte que hem tingut i que la majoria dona ja per liquidat. Un sistema on socialdemocràcia i liberalconservadorisme s’alternen quan la població intueix que així ha de ser, i on el sistema funciona millor si cap de les opcions aconsegueix la majoria absoluta i els partits regionalistes poden participar del govern. Algú diria que ho fan buscant un benefici de part, però la pregunta és si n’hi ha cap que no ho faci, si té ocasió, sempre que es mantingui la lleialtat mútua abans esmentada.

Sense preguntar-se qui va ser el traïdor, el cert és que la lleialtat no hi és, i el sistema es va creure més segur, si en comptes d’aquests partits perifèrics condicionava els dos grans partits un altre d’igual abast. Nascut contra les “vel·leïtats nacionalistes” del PSC, Cs és finançat en el seu salt a la política espanyola per ser frontissa entre els dos grans i així evitar que cap d’ells tingui mai més el control absolut del BOE. Però la inèrcia del bipartidisme és massa gran i Cs ha decidit que el que vol és substituir el PP. El temps dirà si se’n surt, però aleshores només significarà canviar les sigles. Mentrestant, tan sols han aconseguit, com Podem a l’esquerra, convèncer la gent que el bipartidisme s’ha acabat, i exacerbar l’independentisme fins fer pensar a algú que el que s’ha acabat és Espanya.

Espanya, que és diversa i on s’ha demostrat inútil intentar uniformar-la, vivia millor en el bipartidisme imperfecte, amb el joc dels partits perifèrics. Hi ha gairebé tants sistemes electorals com països. Millorables tots, s’adapten així a la idiosincràsia del lloc on s’apliquen. Potser més que generar altres partits, cada cop més indistingibles, hauria calgut una mica de llibertat dels parlamentaris que en formen part. Però per reformar el que és necessari caldran uns segles més de pràctica democràtica, molta generositat política i una mica de lideratge. Paciència