Bon planià

El llibre més novell d’Àlex Figueras, Davant dels camps i de la nit, presentat fa vuit dies a Barcelona, traspua, amb naturalitat genuïna, la vena planiana de l’autor. La recepció de l’obra de Josep Pla ha estat fecunda en la literatura i el periodisme de successives generacions catalanes. Influïa en coetanis seus (Josep Maria Massip, Josep Maria Planes, Sempronio), però sobretot en fornades posteriors, vinculades certament a la revista Destino (Luján, Espinàs, Fuster, Ibáñez Escofet, Porcel, Jorge Marin). De Castella estant, Miguel Delibes feinejava en camps austers com els que aquí apamava Pla. Perseveraven en el conreu d’una prosa sòbria, i espigolaven en l’ànima dels paisatges. Hi ha petjades d’aquest vessant franc i espontani de Pla en el diari-dietari que Àlex Figueras acaba de publicar. Ens diu que mirant el mar des de les alçades de Cap Roig el fill li pregunta: –“Papa, algú ha arribat mai a l’horitzó?” Viure el món així, amb tots els sentits, a la manera planiana, és el que suggereix també la Fundació Josep Pla amb iniciatives com el vermut literari a Tamariu, diumenge vinent; o les rutes a aquest Cap Roig que ens apropa a l’horitzó. Figueras és un planià de la nova generació. Fins i tot en detalls com esmentar persones amb la inicial del nom. Amb aquest recurs, Pla i Figueras serven, fins als límits intel·ligibles de la intimitat, el compromís amb la sinceritat servida a dojo. La sinceritat de mostrar-se atret pel geni dels llocs, la gent i els fets senzills de cada dia.