Estranya normalitat

Estranya normalitat, aquesta amb què els informatius resumien ahir el transcurs d’una doble jornada electoral celebrada 48 hores després d’una doble anormalitat democràtica, la promoguda pel Tribuna Suprem i consumada després per la mesa del Congrés contra diputats legítimament electes. Cal remuntar-se al 23 de febrer de 1981, amb la turmentosa visita de Tejero a l’hemicicle, per recordar un atemptat similar a la sobirania representada a la cambra baixa. I, malgrat tot, en comptes de quedar-se desmotivada a casa, la ciutadania va acudir en massa als centres electorals augmentant lleugerament l’anterior participació en les eleccions municipals i augmentant-la de manera espectacular pel que fa a les europees. Sens dubte amb ganes de demostrar als partidaris del morrió i les manilles que almenys no poden pas silenciar les urnes. Va ser una jornada festiva i triomfal pel que fa a la democràcia però en va tenir ben poc, de normal. I no només perquè el clima polític és irrespirable –amb presos polítics, exiliats i suspesos–, sinó perquè a peu d’urna es van viure episodis que no s’adiuen gens amb una democràcia presumptament consolidada. Paperetes insuficients, interventors de la ultradreta assetjant impunement membres de les meses, els eterns obstacles amb què s’han trobat els que optaven pel vot per correu, declaracions d’alguns candidats poc respectuoses amb l’impediment legal de demanar el vot... No, no ens hauríem de resignar a normalitzar situacions que degraden l’exercici exemplar amb què la gent ha tornat a acudir a votar. És aquella mena d’entrebancs a la normalitat que retraten el funcionament d’un estat amb prou anys d’entrenament per poder desplegar jornades electorals a l’altura de la gent que anem a votar. Però què podíem esperar, després d’una campanya descaradament distorsionada per una Junta Electoral hiperactiva i addicta al protagonisme?