Alternativa de govern

Tal vegada no sigui veritat la visió que els clàssics ens donaren de l’home com la mesura de totes les coses. Com a mínim sembla difícil aplicar-la a Catalunya, on la capacitat de malmetre l’acció política supera amb escreix el desitjable equilibri. L’última prova, ben segur que no la pitjor, ha estat la velocitat per desdir-se de les promeses fetes abans de les eleccions. Sense possibilitat de ser penalitzats en l’incompliment de la paraula, els partits s’han posat a interpretar els resultats a gust i conveniència, amb la incertesa allargant-se morosament sobre els dies.

La qüestió de fons, però, roman: cal trobar una solució a l’enquistada política de blocs on cadascú posa barreres allà on li resulta més profitós. Tot i no ser l’únic, l’exemple més cridaner el tenim en el candidat de Ciutadans a l’alcaldia de Barcelona, un Valls que abans de les eleccions es deia garantia contra independentisme i populisme, per immediatament reduir aquest últim enemic a Vox mentre centra els comuns amb la seva oferta a Colau. Els propers quatre anys haurà de fer malabarismes al consistori per explicar com això pot contribuir a desinflamar tensions, quan explícitament ha dit que l’única motivació és barrar el pas a Maragall.

Més enllà de la imatge provocada per l’incompliment de compromisos, em pregunto de manera concatenada si la “col·laboració” entre Colau, Collboni i Valls activa o bloqueja la recuperació del catalanisme polític, i si poden actituds com la de Colau o Valls (mútuament vetats fins a la darrera hora) ser fonament i exemple d’aquesta necessària eina, tal vegada l’única capaç de desbloquejar la situació. Si l’independentisme no pot demanar als governs que canviïn el parer dels jutges (com Torra ha fet en els darrers dies), el catalanisme implica certa afinitat ideològica i capacitat per generar confiança en el conjunt d’Espanya. De fet aquesta deslleialtat, i un exemple n’és l’incompliment de la paraula, però també l’actitud dels governants a Catalunya des de ja fa massa temps ha generat la convicció que el catalanisme polític és mort.

I és que el catalanisme encara no ha comparegut, tot i que se l’espera. Ho té complicat, però. Una actitud “a la Cambó” assegura la crítica d’un cantó i altre amb la mateixa fúria, més desfermada com més anònima i barroera. I és que mentre el catalanisme es vegi obligat a definir-se contra l’independentisme, res serà possible. Qui es digui catalanista no haurà d’escollir entre aquestes dues opcions, perquè són senzillament les opcions dels blocs, que ens obliguen a escollir entre un ull i l’altre.

No. Que cadascú se senti com vulgui mentre accepti que les regles del joc ho són fins i tot quan no ens agraden. Aquesta és l’única regla divisòria, i de fet és la que separa els ara processats al Tribunal Suprem de qui en carrers i places manifesti el seu desig d’independència. És i serà així malgrat que tot fos un torcebraç, com diuen alguns ara, per obligar l’Estat a donar més autonomia a Catalunya; malgrat que s’hagi d’esbrinar si fou rebel·lió o una desobediència de les tantes acumulades per uns i altres en els darrers anys; malgrat que fora molt millor per a tothom que això hagués estat únicament un desgraciat malson del qual es pogués despertar i trobar-nos un dia abans de la recollida de firmes del PP contra l’Estatut, o fins i tot un dia abans d’aquell en què un Maragall no independentista demanés un nou Estatut quan sols calia millor voluntat política...

Perquè per aplicar amb justícia la part de la Constitució dedicada a les autonomies, calien una grandesa d’esperit i una lleialtat institucional que van brillar a banda i banda per l’absència. Recordem que Catalunya no va voler el pacte fiscal quan en el context dels pactes del Majestic va reclamar la gestió de les presons. Navegant entre la por i la temeritat, aquella situació incomprensible ha esdevingut amb el temps quelcom més surrealista, com organitzar la subversió del sistema des del sistema per després, en el darrer moment, tornar a la prudència del que vol i no dol, la marca de la casa.

El judici, inevitable ja, necessari compliment de la llei, entorpirà la recuperació de la concòrdia, però no la fa impossible, potser fins i tot s’entengui millor que cal sortir-se’n. El catalanisme polític ha donat a Catalunya els més grans èxits, les raons per sentir l’orgull de la diferència com a pedra angular del sentiment de pertinença. Perquè ser diferent no vol dir ser millor, però s’ha de jugar sempre a aconseguir-ho. Sols des d’aquesta lliure contribució a la unitat pot tenir sentit Espanya i tindran els seus pobles la voluntat de romandre-hi. I sols així es pot construir una alternativa de govern per a la llibertat, la dignitat humana i la dilució del conflicte territorial a Europa.