Privilegis que maten

En el documental Lo conocí en un Corpus, de Noemí López Trujillo, es retrata la vida d’una persona alegre amb les ales tallades –i ensangonades– des del dia del seu casament. És Ana Orantes, que el 1997, poc després d’haver desgranat en un programa de televisió quaranta anys de maltractaments físics i psicològics, va ser lligada en una cadira pel marit, ruixada amb gasolina i cremada viva. Els seus fills han reclamat –com a reivindicació personal i col·lectiva de la seva figura, és a dir de totes les víctimes silenciades– que una mort tan atroç no hagi estat en va i que s’aturi l’incessant degoteig d’assassinats. En canvi, la realitat és paorosament tossuda, fins al punt que dilluns es va assolir el rècord tràgic de 1.000 dones que han perdut la vida a mans de les seves parelles o exparelles –moltes d’elles havien presentat denúncia– des que l’administració va posar el comptador en marxa, el 2003. Una llista incompleta en què hi manquen els crims sexuals i altres formes d’agressions masclistes. Tot i que s’han produït avenços contra una violència que no deixa de ser estructural, hi ha massa escletxes en el sistema de protecció i alguns grups han entrat a governar declarant obertament la guerra a les dones, a les quals acusen de buscar privilegis per llei i vivir del cuento de les ONG i “altres chiringuitos”. Uns privilegis que maten, pel que es veu. Doncs, anem passant línies vermelles que no surt gratis: ja són 1.001! La violència de gènere existeix i és ben viva.