El llegat de Lluís Albert

Lluís Albert, 95 anys, cap clar i cos més que raonablement funcional, em rep a casa seva de l’Escala. La morada és veïna del Clos del Pastor, museu Víctor Català des del 1988 després que ell, nebot i hereu de l’escriptora, fes donació dels manuscrits i el material divers de Caterina Albert, i que l’Ajuntament adquirís l’edifici; sort, diu, d’aquest alcalde (Víctor Puga) que ho va desencallar... Els espais de l’habitatge són generosos i la gran sala –la taula llarga i diversos elements ara són plens d’arxivadors, papers i partitures– dona a un jardí separat del carrer per una balustrada d’aire noucentista; els finestrals que hi donen permeten de veure el mar a l’altre costat del passeig. Sensació de pau i de confortabilitat.

Amb eloqüència i precisió m’explica que vol donar a la Diputació el considerable aplec musical que omple aquelles dotzenes de classificadors. Una part del material consisteix en els arranjaments que ell mateix va fer dels clàssics universals –Mozart, Beethoven...– per a l’Orquestra de Cambra de Girona durant els tretze anys que va dirigir-la. Tot fet a mà sobre el paper pautat: una feina infinita, subratlla, que avui amb els mitjans informàtics ja no caldria.

L’altra part consisteix en la música que ell ha anat exhumant de l’oblit i del semioblit de compositors catalans, especialment de l’espai que inclou l’organisme provincial. Desisteix de catalogar-ho, diu, per dues raons: hi ha una gran feinada i avui es fa d’una manera més moderna de com ho havia fet sempre ell. Però, això sí, cada comarca –els classificadors mostren els nom de Garrotxa, La Selva...– disposarà de la música feta pels que hi van néixer o se la van fer seva. Les viles de més producció musical, o que el mestre va treballar-les amb més intensitat –com ara l’Escala mateix–, disposen d’arxivador exclusiu. Quan ho tingui tot enllestit, i amb la col·laboració del consistori escalenc, té previst exposar públicament tot aquest material i convocar els mitjans perquè en facin ressò; enemic de les complicacions burocràtiques, a partir d’aquell moment i concertat amb l’organisme públic, cada comarca ja podrà recollir el que li correspon per posar-ho immediatament a l’abast d’estudiosos i de músics interessats.

I la seva producció? El que el mestre ha compost, estrenat i dirigit –se sent orgullós del “Concert de la Costa Brava”, el Concert en sol menor per a piano i orquestra–, més tots els guardons, reconeixements, fotografies, enregistraments musicals i videogràfics, bibliografia, instruments... ho ha llegat a la seva filla Mercè, professora de música. Ella, en el seu moment, convertirà part de la casa en exposició permanent. Dels llibres, Albert es mostra especialment content de dos: el Tractat d’instrumentació per a cobla (1999) que va retardar-ne la publicació quaranta anys per no coincidir amb l’edició de l’obra homònima de Joaquim Serra, el seu mestre reconegut. I el Cançoner de l’Empordà (1994), transcripció de lletra i música de peces que havien estat molt populars, amb il·lustracions de Joaquim Bech de Careda.