Veure Fabra

Si els sants tenen capvuitada, hi ha aniversaris amb capanyada. Com ara el de Pompeu Fabra, artífex del català modern. El 2018 s’esqueien 150 anys del naixement, 70 de la mort i 100 de la Gramàtica catalana. Calia que fos l’Any Fabra, amb actes arreu, a l’Institut d’Estudis Catalans i a la càtedra que dirigeix Teresa Cabré a la UPF. Un Any amb serrells. Ha sortit un llibre de gran format i qualitat: Pompeu Fabra. Vida i obra en imatges, de Jordi Manent i David Paloma, editat per Base. L’obra mostra el Fabra cívic, familiar, esportista, a Barcelona, Bilbao, Badalona, i a l’exili. Hi ha imatges que havien restat inèdites o mal reproduïdes. És el cas d’una foto dels anys 30 en un campament de Palestra. Hi surt assegut davant d’una estelada, un mot que, per cert, no incloïa el seu Diccionari del 1932. És clar el seu compromís patriòtic. Va acceptar la responsabilitat de presidir la Universitat Autònoma de Barcelona. En aquell càrrec fou fidel al president de la Generalitat en la nit infausta del 6 d’octubre del 1934. Per aquella lleialtat fou empresonat un mes i mig al vaixell Uruguay, ancorat al port, junt amb el govern de Catalunya i milers de patriotes. N’hi faltava, si més no, un: Manuel González Alba, fill de pare andalús i mare catalana, a qui Fabra confiava els cursos de llengua catalana a l’Associació Protectora de l’Ensenyança. Havia mort aquella matinada defensant el Centre de Dependents. Fabra potser pensava en ell en l’instant en què fou fotografiat a la coberta del vaixell presó.