Suspens a la ‘democràcia’

El procés independentista ha tingut la virtut de visualitzar la greu manca democràtica del règim del 78, així com fer ressaltar que continua vigent en tot l’àmbit de l’establishment (monarquia, govern, justícia i resta de poders fàctics) el franquisme venjatiu. Unes maneres que també observem en les noves generacions de polítics.

1.- Judici sobre l’1-O. El 12 de juny, el magistrat Marchena va pronunciar aquell “visto para sentencia”, després de les darreres al·legacions dels acusats. El judici, més polític que penal, es va acabar amb l’evidència que el relat de la fiscalia no s’aguanta per enlloc, donat que la defensa el va desmuntar, no sense impediments, de manera contundent i amb proves inqüestionables. Tot i així, la fiscalia, com en els vells temps, no es va moure gens, convençuda que amb el seu relat, vergonyosament impresentable per manca de rigor i veracitat, serà suficient per aconseguir condemnar els acusats. La sentència dels magistrats del Suprem determinarà incontestablement la no independència del poder judicial, així com la mala salut de la justícia i de la democràcia en l’Espanya actual; una salut que només els mitjans ben retribuïts de la capital veuen homologable amb la de qualsevol país europeu (?). Sigui quina sigui la sentència, no només del Suprem, sinó dels tribunals europeus, ho continuaran proclamant vehementment, malgrat l’opinió contrària dels principals mitjans internacionals i de la mateixa ONU. Vistos, però, els impediments d’Espanya perquè Junqueras, Puigdemont i Comín poguessin assistir a Estrasburg com a eurodiputats electes en l’inici de la nova legislatura, així com el menyspreu de Marchena al Grup de Treball de les Nacions Unides, tot evidencia que estem davant d’un estat a la turca, amb el silenci hipòcrita de l’Europa dels estats, que d’un judici nul, que és el que correspondria.

2.- Pacte sense ètica. Ada Colau, aquella activista social que mai es deixaria temptar per la política, ens ha deixat clar que per mantenir la poltrona pacta, sense escrúpols, amb el millor postor. De defensora dels desnonats i de fer discursos en pro de la justícia social i del dret a decidir, a entabanar els qui, malauradament, no s’aturen a analitzar que allò que deia ahir avui és totalment al revés: d’expulsar Collboni pel 155 en la passada legislatura a pactar-hi en aquesta; de rebutjar qualsevol pacte amb Valls a acceptar els vots de l’ex-primer ministre francès, esdevingut mercenari polític, reaccionari unionista de SCC i notable xenòfob. Uns vots gratis, segons Colau, que, òbviament, tindran un alt preu. És clar, però, que mantenir el poder i ser l’alcaldessa de Barcelona bé val prostituir i malbaratar política i èticament la seva ja discutida dignitat, especialment si qui paga són els barcelonins...