Va de ludopatia

Segons l’OMS, es tracta d’una malaltia que comporta una alteració progressiva del comportament per la qual un individu sent una necessitat incontrolable de jugar. A la ciutat, amb/sense Centro, on visc, en cinc anys han crescut un 636% els punts legals d’apostes. I no parlem de tot el que significa el joc on line. (Llegeixo, fins i tot, que el bisbe de Barcelona ha parlat solemnement sobre la qüestió). Quan, paral·lelament, resultarà més fàcil obtenir crèdits per continuar jugant.

Fa molts anys, al Parlament de Catalunya, tenia lloc el debat sobre la iniciativa de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes de Catalunya d’aprovar, i posar en marxa, la Lotto 6/49. (Seria didàctic publicar fragments d’aquells debats, que a estones van ser tensos, i comparar les preses de posició d’avui amb les dels respectius avantpassats polítics).

Vaig viure-ho tot des d’un angle que em va provocar tensions encadenades: per encàrrec del president del Parlament rebia el col·lectiu de víctimes de la ludopatia. Em passava moltes hores amb mares i pares que patien tràgicament els efectes de l’addicció juvenil al joc: “Quan senten una necessitat incontrolable de jugar...” Redactava un resum del que em deien, com a pas previ a l’entrevista amb la màxima autoritat del Parlament. Ho he contat sovint a les reunions de presentació de cada número de la Revista Internacional de Transparencia e Integridad, que ha dirigit tants anys el professor Jesús Lizcano. Doncs bé: si sempre he sortit estimulat d’aquestes sessions, d’una notable dignitat acadèmica, també he repetit sempre que les famílies amb les quals em trobava periòdicament al Parc de la Ciutadella haurien abaixat el cap, amb resignació i amb ràbia. Algú em diria: “Això mou massa diner: i creuen que el diner val més que els fills.”