Inquietant

Davant d’un cas d’assassinat que se li presenta, el comissari Montalbano, la criatura del malaguanyat Andrea Camilleri, té la certesa que és la “vella màfia” qui ha comès el crim. Ho sap perquè aquesta banda, diu, és “mestra de la semiologia” i “s’explica” a través de senyals. Així, continua Montalbano, si el cadàver té una pedra a la boca, ha estat mort perquè ha parlat massa; si li han amputat les mans és perquè l’han enxampat robant; si li han posat les sabates sobre el pit és perquè “se’ns volia escapar”; si li han arrencat els ulls és perquè “no es volia rendir a l’evidència”...

En política, per sort, no hem de recórrer a codis sinistres com aquests per intentar desxifrar enigmes. Ara, per exemple, tenim la incertesa sobre la investidura de Pedro Sánchez, que ens té ocupats i entretinguts. Per uns, el líder del PSOE es limita a fer teatre, a simular discrepància amb un aliat, Podem, amb qui ja tindria tancat un pacte de govern. Per altres, en canvi, els atacs a Iglesias formen part d’una maniobra de pressió a la dreta fomentada per l’Íbex 35 perquè deslliuri Sánchez d’hipoteques podemites i independentistes. Aviat veurem el sentit de les diverses estratègies. Mentrestant, el serial de la investidura serveix també per distreure l’atenció sobre les explosives revelacions de Público sobre el seguiment dels serveis secrets a la cèl·lula terrorista del 17-A. El silenci oficial alimenta les sospites. I el dubte, ja se sap, és molt inquietant.