Dubtes en groc

Fa uns vint anys, jo publicava, a Editorial Montflorit, la carta d’un vell escèptic a un jove independentista. Anterior, per tant als moviments sísmics de l’1-0 i de l’aportació dels llaços grocs, que tenien ben poc a veure amb el Manifest Groc, i que havia reeditat amb tanta cura Minguet i Batllori. Ah! Quan vius habitualment a Madrid, has de tornar a explicar tothora la Historia de España. I sempre quedes parat quan descobreixes la cua de conversos a la causa catalana, contra la qual es manifestaven, fa ben poc temps, quan érem companys d’hemicicle al Parlament, o quan compartíem reunions i decisions –els que a més érem regidors– a la Federació de Municipis. Com diu l’evangeli, “hi haurà més alegria al cel per un convers a la causa catalana que no pas...”

El neguit em ve de tot allò que crèiem, més enllà del groc, exigible i sense presos. Com ara la dignificació de la formació professional; el funcionament efectiu, a l’engròs i a la menuda, de la normalització lingüística; l’atenció escrupolosa al programa sobre la gestió de la salut pública –“Per a tots salut”–; el compromís d’un habitatge digne per a tothom; la lluita efectiva contra el frau, etc. A més d’un aspecte en el qual he mirat de treballar, dins i fora de les fronteres de l’estesa Pell de Brau: la lluita contra la marginació social o, si es vol, la lluita a favor d’una igualtat creixent (de drets i de deures).

Al nostre país, molta gent ha lluitat i lluita per aquestes causes: tant la revista Carrer com les publicacions de les associacions de presos polítics, les llegeixo, en castellà, a gent amiga... que diu que sí, que ells també volen “aquesta” Catalunya.