Platja d’Aro, fa 50 anys

Aquell estiu sonaven al món The ballad of John and Yoko, dels Beatles, Honky tonk women, dels Stones, i In the ghetto, del renascut Elvis Presley, o sigui que el nivell musical era alt, molt alt. Aquell va ser també l’estiu de l’arribada de l’home a la Lluna, dels assassinats de la família Manson i del Festival de Woodstock. Va ser un estiu ple de sons i malsons generacionals. Aquí, trenta anys després del final de Guerra Civil, el dictador Franco va designar Joan Carles de Borbó com el seu successor.

A Platja d’Aro, l’estiu del 1969 va tenir altres protagonistes: el 17 de juliol va actuar al Paladium Club la cantant Juliette Gréco, “la voz de oro de la canción francesa”, nascuda a Montpeller fa 92 anys. El 1968, Gréco havia tingut un gran èxit a França amb una cançó titulada Déshabillez-moi, on cantava això: “Despulla’m, despulla’m. Sí, però no ara mateix, ni massa ràpid [...] No siguis com tots els homes, amb tanta pressa.” No sé si la va cantar a Paladium, però, tenint en compte que a la lliurepensadora França la cançó ja va tenir problemes per ser emesa a les ràdios públiques, és molt probable que aquí Gréco s’ho pensés dos cops, encara que Platja d’Aro fos un petit oasi de permissivitat –relativa– en la recta final del franquisme.

Per Paladium també hi va passar l’estiu del 1969, en plena revetlla de Sant Joan, la cantant barcelonina Salomé, que acabava de guanyar el Festival d’Eurovisió amb Vivo cantando, i el 22 d’agost ho va fer Joan Manuel Serrat, que un any abans havia renunciat a Eurovisió per no haver pogut cantar en català el La, la, la compost pel Dúo Dinámico. “La polémica es inevitable. ¿Canta mejor en catalán o en castellano? Ya no cabe referirse al Joan Manuel que sólo triunfaba en lengua vernácula. El milagro se llama Machado”, va escriure el cronista de Los Sitios. Diario del Movimiento, en un article publicat el diumenge 24 d’agost del 1969. Aquella mateixa nit, un noi va ser detingut a Tiffany’s de Platja d’Aro per haver intentat dinamitar el local: la cèlebre discoteca, inaugurada el juny del 1965, representava per a aquell jove idealista i una mica confós el símbol màxim del fenomen turístic que sostenia econòmicament la dictadura, sense tenir gens en compte la identitat cultural de Catalunya. No va haver-hi cap explosió, però el noi va ser sentenciat en un consell de guerra a 18 anys de presó. De tot això ja en fa 50 anys.