I a les set és fosc

Per la Mare de Déu d’Agost, 15 d’agost tal dia com avui, desenes de pobles d’arreu de Catalunya celebren la seva festa major. Això és així no només per la popularitat de l’advocació a la Verge Maria, sinó perquè l’arribada a mitjan agost marca, des de les primeres civilitzacions humanes, la fi de les tasques més importants al camp, com la sega dels cereals. Enllestides aquestes feines i, abans d’emprendre’n altres de tardor, com la verema, era temps de celebració; d’aquí la imponent concentració de festes majors arreu dels Països Catalans a partir d’avui mateix, 15 d’agost. Per dir-ho directament, i encara que TV3 s’afanyi cada any a insistir-hi, aquests dies no només és festa major a Gràcia, ni de bon tros.Per sort, tenim un país ampli i divers, lluny de Barcelona. Moià, Manlleu La Bisbal d’Empordà, Roses, Amposta o Flix, són alguns dels pobles que aquests dies són de festa.

Per la Mare de Déu d’Agost, a les set és fosc, diu la dita. I això volen dir les nou, perquè, ara mateix i mentre no es posin d’acord els diferents estats europeus sobre si es manté el canvi d’hora a l’estiu, els rellotges marquen dues hores més que l’horari solar.

Per la Mare de Déu d’Agost, a les nou és fosc, doncs. I això vol dir que la nit cada cop és més llarga i que l’estiu va de baixa. En aquest segle de la tecnologia, no deixa de ser curiós com la natura ens continua marcant els cicles de la vida. S’escurça el dia i, progressivament, d’aquí a un parell o tres de setmanes, tornarem a l’aparent normalitat d’un país que fa massa temps que viu en una situació d’excepció.

Som a la Mare de Déu d’Agost i aviat serà la Diada, i d’aquí res farà dos anys de l’1-O. Com si el temps no hagués passat, però sí que ho ha fet, evidentment. I hi ha presos polítics, gent a l’exili i un munt de represaliats de qui no sembla recordar-se gaire ningú, menys en aquests dies de canícula estival, en què les baralles entre partits han tret a la llum el pitjor de cada casa.

Som a la Mare de Déu d’Agost i qui dies passa, anys empeny, diu la dita. Però això que sembla anar molt bé a uns, podria ser ben bé la guspira que acabés la paciència de la bona gent que empeny el procés des del primer dia. Gent ara callada, i a l’espera, astorada davant de tanta mesquinesa.