FOMO i ‘tattoo’

Mentre tothom sap o endevina que tattoo és el tatuatge, caldrà explicar què vol dir la nova paraula FOMO, que traduïm exactament “por de perdre-s’ho” (Fear Of Missing Out). L’important aquí és aquest “ho”, la cosa que hom tem de deixar-se escapar i no poder recuperar. En el món d’avui, que es pretén tan comunicat, milions de persones, joves i no tan joves, acaben pendents de tota manifestació de novetat, des d’un detall d’indumentària que s’ha fet popular, a un videojoc, un local inaugurat, un film, una gestualitat, un videoclip, àdhuc una piulada. Cal estar a la darrera novetat, i si tens la fatalitat de no pescar-la o d’arribar tard, ets una persona desgraciada. Per això diem sovint, en primera accepció: “No t’ho perdis!”

La determinació de no perdre’s allò que s’està imposant gràcies a les incitacions de les xarxes o a la pública propaganda, és la FOMO, la por a què al·ludia abans. Perquè és un autèntic terror, un pànic, en raó de la histèria col·lectiva i encomanadissa que s’ afilia inexorablement a una malaltissa alerta. Malaltissa, perquè produeix angoixa. Són molts els precedents d’aquesta por, abans no qualificable ni identificable tan dramàticament; els anys setantes del passat segle, després de la catarsi produïda per les convulsions del 1968, les modes noves del vestir, de la freqüentació amical, de la “gent guapa”, la Cova del Drac, Tuset Street, els “còmics”, l’escamoteig de la censura... tot això creava una mena d’addicció, que feia que fes gràcia allò d’estar a l’última, entrar en els motlles nous. Si t’ho perdies, no passava res. Deduiríem, doncs, que en el fons de la FOMO hi ha un grau inicial de simple mimetisme: hom vol fer, dir, manifestar-se, tal com el model fa, diu i es manifesta. I també podríem dir que una càrrega d’infantilisme és latent en aquesta atracció. És ben diferent del temor fonamentat de perdre el tren o l’avió si veiem que, efectivament, per raons inevitables, ha estat impossible la puntualitat. La por de perdre el tren, el repartiment de vals de localitats gratuïtes, és quelcom molt concret, que té un complement directe: la FOMO, en canvi, és, simplement, l’estat d’ànim difús i expectant per no deixar-se escapar el que sigui que ha de produir-se. El o la fomista, simplement està en alerta dolorós, amb l’ànima artrítica, perquè sempre pensa que se li pot escapar quelcom. I aquest quelcom no és la salut, no és un ésser estimat, no és la fortuna global: és allò que potser ha d’esdevenir-se en qualsevol racó de la Terra i que, ben analitzat, pot no ser transcendent; si em perdo l’estrena d’un rap, la primera fila dels que entraran a la botiga a les rebaixes, un model de samarreta de producció limitada, etc., prou em queden a la vida altres coses importants de què preocupar-me i àdhuc de què doldre’m. Tornarem a llegir La rebelión de las masas, d’Ortega y Gasset i trobarem una de les primeres reflexions que es van fer sobre el gust massificat, la irrupció de la massa al prosceni del gran teatre del món, acompanyada dels seus gustos; i un cop els esmentats gustos han estat ben visibles, els models que la publicitat dins la societat de consum ha divulgat seran exactament aquells. Ara: el gust vulgar esborra tota tria individual, enrasa les volicions en un sol sentit, la mera imitació. La FOMO s’origina en la tirania de la imitació.

Què direm dels tatuatges? Els hem vist pel carrer, a les esquenes, cames, sines, clatells (i altres superfícies suposades). S’han multiplicat exponencialment, i les temporades de clima benigne o càlid afavoreixen la visió de bons pams de pell humana decorada al foc i les anilines, i de vegades amb filigranes estilístiques, paisatges lírics o trets truculents. No insinuem crítica ni sàtira, només constatem que la multiplicació de tatuatges obeeix a la imitació. Un tatuatge, en les novel·les antigues, singularitzava, corresponia exhibir-lo al personatge pintoresc o funest, no al comú dels personatges: ara tendeix a proliferar, sobretot entre els joves, però n’hem vist darrerament al canell de gent gran, d’executius i de dames discretes. Potser tots ells i elles són víctimes de la FOMO, i temen perdre’s, no el tatuatge en ell mateix, sinó la pertinença a la massa futura, que al pas que anem, serà tota tatuada i al mateix temps viurà aterrida per la por de perdre’s qualsevol cosa, qualsevol, que la publicitat li posi davant els nassos.