Bon temps…?

Al llibre Les hores, de Josep Pla, volum 20 de l’obra completa, a la pàgina 347 s’hi llegeix que el 4 de setembre del 1959 (avui fa exactament seixanta anys i cinc dies), a Palafrugell començà a ploure a les sis de la tarda, i a les deu de la nit encara plovia. El gran Homenot de Llofriu escriu que l’aigua queia amb una seguretat i tenacitat magnífiques, i tot seguit confessa que li agrada, que el fascina, que l’apassiona la pluja. Unes ratlles més enllà, trobem la postil·la cent per cent planiana: que tot això ho ha de dir en veu baixa per no empipar les persones, cada dia més nombroses, que viuen de la cucanya del turisme a les quals les pluges d’aquests mesos engavanya sobiranament. Un altre personatge, Georges Brassens, té una cançó on lloa la pluja i el mal temps, però al final en dona una raó no meteorològica: la maltempsada i l’aiguat li fan trobar el seu gran amor d’aquest món i en dona gràcies a Júpiter, senyor dels llamps i dels trons. La gran troballa amorosa la deu al mal temps, “Il me tomba d’un ciel d’orage” –diu, expressió prou difícil de traduir bé i amb tot el sentit brassenià.–

Cada dia estic puntualment clavat i atentíssim davant l’aparell de televisió quan surten els nostres homes del temps, a veure si hi ha alguna possibilitat de canvi seriós i mantingut. Però els homes (i dona) del temps diuen tantes coses en quatre minuts, que no sé amb què quedar-me, no sé de què fer cas, oimés quan deixen anar allò tan enganyós de: “No descartem la possibilitat d’algun ruixat”, que és com no dir exactament res. Perquè això de no descartar una possibilitat, com ens ho hem de prendre? Només es pot prendre amb una bona dosi de relativisme, perquè ja se sap que la meteorologia és la ciència que permet conèixer el temps que hauria hagut de fer… segons la ciència meteorològica. Parlant de televisions, hi ha un anunci on es diu que els humans som coherents: si tenim gana, mengem; si no ens hi veiem prou, encenem el llum; però en canvi no ho som gens quan es tracta de posar-se un audiòfon que es necessita i no ens el volem posar. Penso que tampoc som gens coherents quan qualifiquem de “bon temps” aquest sol implacable, aquesta sequedat eixarreïda i les temperatures per sobre dels quaranta. El bon temps ara, i ja fa dies, setmanes, mesos, seria que plogués amb aquella seguretat i tenacitat magnífiques que experimentava fa seixanta anys el senyor Pla.