En defensa d’ERC i JxCat

Els partits són partidistes, ho sabem. A més, estan plens d’arribistes, conspiradors de pa sucat amb oli, espavilats que fan la pilota al de dalt i inútils sense alternativa. Això també és clar. De la mateixa manera que és cert que s’hi troben persones intel·ligents i honestes, gent que es preocupa per la societat i que vol millorar-la. En aquest sentit, els partits polítics no són gaire diferents de les empreses privades o de qualsevol altra organització. Ara bé, en aquest país –en el govern, en el Parlament i en les administracions locals– hi ha dos partits que conformen la centralitat política i social i que representen el gruix de les classes mitjanes a Catalunya: ERC i JxCat.

Són dos partits amb els vicis i les misèries dels altres, certament, però que en aquest moment històric mereixen una singularització en el tractament. A JxCat i a ERC els seus electors els han demanat que s’enfrontin institucionalment a un estat que considera que la unitat d’Espanya està molt per sobre de la democràcia. Un sistema de poder implacable, que percep la dissidència política com un delicte penal i que és capaç d’atacar, violentament, els ciutadans que fan cua, de forma pacífica, davant d’una urna. ERC i JxCat són partits que pateixen perquè tenen persones exiliades i tancades a la presó i ni tan sols se sap quant de temps s’hi quedaran.

JxCat i ERC es barallen pel mateix electorat i no són capaços d’establir una estratègia conjunta. Fins i tot s’acomoden a l’escalfor de les institucions i són capaços de pactar amb el PSC. Tot això és cert. Però quin desgavell estratègic no haurien patit els escocesos del SNP o els quebequesos del PQ si haguessin xocat contra l’agressivitat d’un enemic autodeclarat com Madrid? Políticament, Catalunya, Escòcia i el Quebec s’assemblen. Londres i Ottawa, en canvi, estan a anys llum de Madrid. En fi, que a ERC i JxCat se’ls pot acusar del que es vulgui, però sense perdre de vista que els atenuants també formen part de la justícia.