Cent setmanes

Dilluns a la plaça del Vi de Girona es farà de nou la con­cen­tració unitària en què cen­te­nars de per­so­nes s’aple­guen per recla­mar la posada en lli­ber­tat dels pre­sos polítics i el retorn dels exi­li­ats. Farà cent set­ma­nes con­se­cu­ti­ves, que aviat és dit, d’aquesta con­cen­tració i, hagi plo­gut, fet calor o molta gent fos fora de vacan­ces, la con­cen­tració s’ha cele­brat i el clam per la lli­ber­tat s’ha fet sen­tir des de davant de l’ajun­ta­ment gironí. Parlo d’aquesta, però de mobi­lit­za­ci­ons con­ti­nu­a­des arreu de les comar­ques giro­ni­nes no en fal­ten. Estem a quinze dies de recor­dar el segon ani­ver­sari de l’1 d’octu­bre, el dia en què es va votar i el dia en què alguna cosa es va tren­car emo­ci­o­nal­ment dins de molts giro­nins quan van veure com tanta gent pacífica era ato­nyi­nada impu­ne­ment (fins ara, almenys) pel sol fet de voler votar. D’inde­pen­den­tis­tes n’hi ha hagut sem­pre, però eren pocs, no ens enga­nyem. Si féssim memòria els posaríem cara i nom a la majo­ria, que se la van jugar en moments durs i com­pli­cats. Podem recor­dar com, després de l’esclat democràtic que va per­me­tre com­me­mo­rar l’Onze de Setem­bre a la Devesa el 1976 i a la plaça de Cata­lu­nya el 1977, amb aque­lla gran mani­fes­tació que va reu­nir, dèiem, deu mil per­so­nes a Girona, es va pas­sar a uns anys en què el gran debat era si la Diada era només fes­tiva o havia de ser rei­vin­di­ca­tiva. Després, grups de joves durant uns anys es reu­nien davant del Govern Civil i els inci­dents eren a l’ordre del dia. Fa molts anys de tot això. La sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal del 2010 que es petava l’Esta­tut que havien votat els cata­lans va fer aug­men­tar expo­nen­ci­al­ment el nom­bre dels que se sen­tien inde­pen­den­tis­tes. Cer­ta­ment, ERC havia fet feina abans quan van ser els pri­mers a decla­rar-s’hi ober­ta­ment i tenir pes en les elec­ci­ons, en una jugada per inte­grar de manera pacífica l’inde­pen­den­tisme crei­xent i dei­xar de banda la violència en què una mino­ria s’havia refu­giat. Però va ser a par­tir del 2010 quan tot va can­viar. Ara hi ha una majo­ria inde­pen­den­tista al Par­la­ment de Cata­lu­nya, incapaç això sí, de posar-se d’acord en res i llui­tant per acon­se­guir l’hege­mo­nia. Però es va fer el 9-N i, sobre­tot, l’1-O. I així estem, amb pre­sos i exi­li­ats i espe­rant con­dem­nes duríssi­mes. I espe­rant què dema­nen els par­tits a la ciu­ta­da­nia, una ciu­ta­da­nia que mai no falla i que cada dilluns està repre­sen­tada a la plaça del Vi.