Imaginari

Reculls objec­tes, en una mudança o en unes obres que s’han de fer, i bro­llen de cop frag­ments de la teva essència. El meu ima­gi­nari més inte­rior és una bar­reja d’estius en un jardí d’herba, car­pe­tes de papers dibui­xats, molts cas­sets escol­tats i llargs pres­tat­ges de lli­bres lle­gits. Tota la resta ve després: la teva família no ets tu, la teva escola no ets tu, ni els teus amors, ni els teus fills. L’ima­gi­nari ens el podem fer, i també ens el fan. Per això és bo saber reconèixer l’ima­gi­nari íntim, aquell que ens per­dura esti­guem on esti­guem, i que en el fons ens fa pren­dre les deci­si­ons més trans­cen­den­tals. Allò que real­ment “ets”. Però també cal adme­tre que l’ima­gi­nari, com deia, ens el fem. Tots nosal­tres. I com que ens el fem, ja no és només “ficció” o “idees” o “pen­sa­ments” sinó codis i valors que ens recor­ren la sang i aca­ben sedi­men­tant cèl·lules i fent-se pell. Som allò que som irre­nun­ci­a­ble­ment, però també som les nos­tres renúncies. I les nos­tres elec­ci­ons. Hi ha coses que podem esco­llir: si totes les per­so­nes del món es poses­sin d’acord que la Terra és qua­drada, la Terra seria qua­drada. Veri­tats a banda.

L’ima­gi­nari, sobre­tot, ens el fem. I ens el fan. Té a veure amb el lloc on has nas­cut, evi­dent­ment, i la gent que t’envolta. Evi­dent­ment que tu esculls si cele­brar el Nadal o no, o si fas tota la comèdia dels Reis per als teus fills, però no esculls si crei­xes en aquesta atmos­fera màgica. L’ima­gi­nari no sem­pre bro­lla de la teva ima­gi­nació, sinó que hi ha fic­ci­ons que ja venien de molt abans. No és una lluita entre la rea­li­tat i les moltíssi­mes coses que tu ets capaç d’ima­gi­nar, com si fos­sis un Len­non fent la teva llista de desit­jos en una cançó, sinó saber que no ets “the only one”. Perquè la cosa pren enver­ga­dura quan par­lem d’ima­gi­na­ris col·lec­tius: la música que es fa ara, per exem­ple, infi­ni­ta­ment més efímera que fa només deu anys, fabri­cada i con­su­mida com si fos­sin pas­ti­lles per estar ale­gre, trist, sexual o poètic, i un cop marxa l’efecte ja vindrà la següent. Sense tenir temps d’intro­duir-se en el nos­tre sis­tema cel·lular o ni tan sols emo­ci­o­nal. Aquest pro­blema de Net­flix, per exem­ple, que veu que el seu pro­ducte, aque­lla sèrie que li ha cos­tat mili­ons de pro­duir, és con­su­mida en vint-i-qua­tre hores per molts espec­ta­dors bulímics que de seguida en vol­dran més. El “procés” famós, que ens ha que­dat ja incrus­tat en el nos­tre ima­gi­nari en forma d’1-O i de 27-O i de totes les con­tra­dic­ci­ons i errors, però també amb tota la bellesa. I com es viu aquest record aquí, i com de dife­rent es relata a Madrid, sim­ple­ment perquè tenim ima­gi­na­ris dife­rents i per alguna cosa més impor­tant: perquè volem man­te­nir ima­gi­na­ris dife­rents. Ens dona la gana, a banda i banda, tenir una història dife­rent. I una Història dife­rent. Sí, l’ima­gi­nari és una obra d’arte­sa­nia.

Tenim, a més, una memòria selec­tiva i sovint arbitrària. Ima­gi­nem allò que volem ima­gi­nar, i recor­dem allò que volem recor­dar. Els noms de les pla­ques dels car­rers, les estàtues, els refe­rents cul­tu­rals, el disc pre­fe­rit, etcètera, en poden ser uns o bé uns altres. Com quan repas­ses un àlbum de fotos o uns objec­tes de casa, t’atu­res allà on et vols atu­rar i dones importància als que real­ment vols que en tin­guin. No és que no hi hagi hagut Franco a Bar­ce­lona, no: és que no volem recor­dar-lo. És que no entra en el nos­tre codi, però això no vol dir que no hagi exis­tit o fins i tot que no hagi tin­gut molts segui­dors a casa nos­tra. I quan com­me­mo­rem una der­rota, ho fem molt cons­ci­ent­ment que és per dir-nos cada any que ens falta una victòria. El poder de l’auto­sug­gestió és immens, fins al punt que sovint lle­ves ànco­res no només quan et jus­ti­fi­ques una decisió, sinó quan aprens a ni tan sols jus­ti­fi­car-la: em dona la gana. No sé exac­ta­ment per què. Pot­ser perquè soc així. Però pot­ser, també, perquè vull.

“Recor­des, allò que em vas dir?”. No, no recordo allò que et vaig dir. Perquè pot­ser ara penso de forma dife­rent, o perquè no m’agrada el que et vaig dir, o perquè soc con­tra­dic­tori com tot­hom. En canvi, sí que recordo el que et vaig dir. Aque­lla cosa que expresso encara amb con­vicció i sen­ti­ment, aque­lla imatge o aque­lla idea que em ve al cap i em com­mou perquè prem les tecles del que soc i el que vull ser, allò sí que t’ho recor­daré sense pro­blema. No em caldrà ni recor­dar-la: me la veuràs als ulls. De vega­des ja no és una xapa, ni una capsa de música, ni un lli­bre. És que ja ets al mobi­li­ari del cer­vell, al batec de les venes. L’ima­gi­nari ets tu.