La biblioteca de Darayya

El primer cop que vaig llegir sobre la biblioteca de Darayya fou a l’entorn de l’any 2016. Una biblioteca subterrània en aquesta urbs pròxima a Damasc sotmesa a un setge sense treva per part de l’exèrcit de Baixar al-Assad entre 2012 i 2016. Un setge implacable que provocà l’èxode d’un quart de milió de persones i la destrucció quasi total de la ciutat. En aquest context fou que algunes desenes de joves sirians –revolucionaris insubmisos i plens de somnis– varen fundar –també en el sentit filosòfic de l’infinitiu “fundar”– una biblioteca en el soterrani d’un edifici en ruïnes.

Inevitablement penso en Sarajevo i en la importància que tenia la cultura com a forma de combatre la presència de la mort en el dia a dia. Mike Thomson, corresponsal de la BBC, explica l’experiència de Darayya en el seu magnífic Syria’s Secret Library (2019). Un llibre en què s’exposa la dialèctica barbàrie-civilització en un entorn extrem contra el qual uns joves decideixen mantenir fidelitat al poder de la paraula escrita. En resposta a la desesperació i la misèria, Ahmad, Shadi, Hussam o Omar –entre una quarantena de valents– van erigir un espai d’empatia i d’esperança on desenvolupar les seves capacitats malgrat l’adversitat. “Obrir una biblioteca allà on ningú no n’esperaria una”, diu Jaume Subirana en relació amb la biblioteca organitzada a Mauthausen per Joan Tarragó –fill de les Garrigues–, el qual formà part de la resistència organitzada d’aquest camp. Experiències similars que entre si s’enllacen en l’espai-temps. Com si en aquelles situacions al límit de l’abisme, l’home trobés en la cultura l’horitzó concret d’una utopia. La força –o excedent, segons el terme emprat per Ernst Bloch– que cerca revocar allò que “mai no hauria d’haver estat”. Fer de l’avenir el destí de la dimensió històrica de l’ésser humà.

Només així s’entén el risc d’anar a buscar sota les runes de Darayya els llibres escampats sobre l’asfalt després d’un bombardeig. Fins a gairebé 15.000 volums rescatats en unes condicions que costen de copsar; tots i cadascun amb el nom del propietari escrit en la primera pàgina a fi de retornar-los un cop la guerra hagués finit. Un principi aquest, paral·lel a la noble idea que salvar els llibres era salvar l’herència cultural d’un poble. Llegir per mantenir intacta la humanitat de l’ésser. Llegir per alimentar l’esperit i poder mirar amb esperança el futur.

Ni Baixar al-Assad ha pogut amb el seu somni en ocupar Darayya l’agost de 2016. La biblioteca ja no existeix, però l’Ahmad continuava a Idlib –sota setge en l’actualitat– en 2018 resistint a la barbàrie amb un servei de bibliobús que recorria la província –i en l’actualitat treballant en una organització de drets civils a Turquia. Fins al final, davant de la indiferència de les grans potències. Perquè l’únic que et queda quan t’esclafen és l’opció d’una alliberadora praxi radical. Quan l’impossible esdevé possible en el lloc i en el moment més inversemblant.