Ens hi juguem el país

Tenim presos polítics en espera d’una sentència que saben que serà molt dura i tenim exiliats que coneixen perfectament la intenció de l’Estat, mitjançant el braç de la seva justícia, de demanar-los de nou l’extradició mitjançant noves euroordres per a ves a saber què. La setmana passada va ser la de les detencions de nou persones, set de les quals afronten una llarga estada a la presó encara no se sap exactament per què, de tantes mentides que s’han publicat en tants mitjans que beuen directament de les filtracions de la força actuant, en un paral·lelisme que ens recorda èpoques llunyanes i fosques i d’altres de quan la Transició espanyola, que tan bé semblava que havia començat, ja donava mostres evidents que no acceptaven res que pogués afectar la unitat de l’Estat o el qüestionament de la monarquia. Han passat a millor vida aquells temps i aquelles frases que predicaven que en absència de violència es pot parlar de tot. De violència n’hi va haver, i molta, al País Basc i mai es van plantejar les coses que ara ja donen per segures que tornaran a imposar per Catalunya. Han estat dies de commemoracions i molta gent ha sortit al carrer. D’altra es planteja fer-ho quan surti la sentència. Venen dies decisius, dies en què molta gent es planteja viure perillosament, per recordar aquella pel·lícula que tant vam admirar els que ens dedicàvem al periodisme i que pensàvem que res faria que el nostre poble hagués de viure de nou dies tan convulsos i perillosos com els que venen. Hi ha gent que diu que està disposada a tot. I la pregunta és: què vol dir exactament això? Per tant el que cal demanar és que, per molt que es delegui en el poble les actuacions que s’anuncien, els que les dirigeixen han de dir exactament a la gent què li demanen i què pot passar, perquè la resposta de l’Estat ja l’han anunciada i serà total i contundent perquè s’ho juga tot. Claredat perquè tothom prengui la seva decisió però en conegui les conseqüències.