Tornem al blanc i negre

Cantem el Què volen aquesta gent i somiem viure en aquell país on “quan truquen de matinada sabem que és el lleter”, en expressió atribuïda a Churchill. Perdonin els referents en blanc i negre, però aquesta setmana que hem viscut ens ha remès a temps passats i que volíem oblidats. Les sentències als presos polítics, és clar. I la setmana anterior l’operació contra els suposats CDR que a alguns en recorda massa la del 1992, una operació preventiva que té gent a la presó i trigarem a saber el perquè de veritat, si és que mai arribem a saber-lo. L’oficialització de la sentència ha portat al que ha portat, i temo que hi haurà més repressió sobre la repressió existent. El que vol dir dolor i patiment. La sentència, però, s’ha endut alguna cosa més que la pau social, i són els drets adquirits. Vaig començar a treballar en mitjans de comunicació el 1974, ha fet quaranta-cinc anys, i soc dels que pensen que la transició va portar coses bones, en relació amb el franquisme. I sí, ja sé que no es va fer net i que no hi va haver ruptura sinó reforma i que això va permetre la continuïtat de molta gent del règim. Narcís Serra va netejar, una mica, l’exèrcit de colpistes després del 23-F, però en van quedar. No va passar el mateix en les forces de seguretat ni en l’estament judicial. Però no tot va ser dolent fins que no ho van començar a interpretar els jutges. Des del 1981 tota aquella interpretació que acceptàvem de la Constitució s’ha diluït fins que el Constitucional va torpedinar l’Estatut del 2006, malmenant no només la voluntat del poble de Catalunya, sinó la del poble espanyol perquè l’Estatut retallat va ser acceptat pel Congrés, és a dir, per la majoria del poble espanyol. Ara definitivament ja podem enterrar allò que ens deien que en absència de violència es pot parlar de tot. Mentida. Hi ha gent a la presó per això. I n’hi ha pel fet d’exercir el dret a la llibertat d’expressió. I estan en greu perill els drets de reunió i de manifestació. Tornem al blanc i negre.