Per què votaria no a la independència de Catalunya

Fins aquestes neus de març, l'actualitat ha estat exclusiva de la crisi i del dret a decidir, és a dir, la independència. Moltes i variades veus han sorgit des de l'interior per donar suport a aquesta proposta, però poques –si excloem aquelles des de fora o directament de la caverna– defensant de manera raonada el no com una altra forma d'estimar el teu país tant com ho fan els altres.

El principal argument a favor del sí sempre és econòmic. Seríem més rics, si poguéssim estalviar el que costen als catalans les polítiques solidàries amb la resta d'aquest estat que es diu Espanya.

Aquest argument és manifestament insostenible perquè amb la mateixa filosofia, Girona, per exemple, no voldria continuar incorporada a les terres de ponent, amb una riquesa molt inferior, i així fins deixar Catalunya al barri de Pedralbes. Per altra banda, com podem explicar la decisió d'un país com la important Alemanya, amb la reunificació que li fa baixar el PIB.

Un altre argument emprat és el dels greuges històrics amb els nostres veïns. Qüestió atàvica aquesta i un xic absurda, si tenim en compte que més de la meitat de la població catalana té orígens no gaire llunyans d'aquests irreconciliables enemics. Una variant del mateix tema és l'assumpte de la llengua, buscant culpables més enllà d'aquells que han escollit lliurement el castellà com a llengua vehicular.

El tema del nacionalisme ha estat des de sempre una mena de trampa per obviar el problema bàsic de la política: la tradicional lluita de classes, a la qual s'ha incorporat aquesta qüestió per esborrar-ho i on no se sap qui és d'esquerres o dretes, lliberal o conservador.

Quan demanem independència, en realitat estem parlant d'una altra cosa que té a veure amb un mon idíl·lic, negant figures paternes que ens limiten una vida que voldríem eterna. La independència va unida sempre a la idea de llibertat –que ve del llatí tornar a la mare–, bona per als que poden utilitzar-la, però que pot ser el pitjor dels abandonaments quan et deixen sol en el desert, fascinat per la teva pròpia imatge

En aquest país nou potser es pensa que podrà manar tothom, començant pel president del Barça –això ja ha passat a Itàlia–, que amb el retall territorial excloent el districte federal madrileny guanyarà la lliga els propers 100 anys.

Aquests dies amb la nevada del 9-M, hem pogut descansar una mica amb problemes molt més reals, però em temo que es fongui la neu, torni l'electricitat i l'aigua potable, acabi la festa d'infants i en pocs dies tornem a la mateixa cançó de l'enfadós.

Però l'elecció de la teva pàtria no és altra cosa que un complex acte afectiu.