Democràcia “pleníssima”

Poques persones hi deu haver tan autoritzades com una vicepresidenta del govern espanyol per radiografiar amb la seva actitud en què consisteix l’estat democràtic i de dret a Espanya. Les seves paraules no deixen marge a la interpretació: “Des de l’executiu no entendrem que Bèlgica no entregui els qui han fugit de la justícia... No és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola, després de conèixer la sentència del Tribunal Suprem, se li negui l’entrega de fugitius de la justícia... i arribat aquest moment, prendrem les nostres decisions... Entre estats es col·labora, i es pot fer amb més intensitat o menys.” L’amenaça de Carmen Calvo a Bèlgica és transparent, i que doni per fet que el govern belga pot influir o decantar les decisions judicials i que ho ha de fer, por la cuenta que le trae, revela el valor insignificant que el govern espanyol dona als termes estat de dret i separació de poders. És el que tenen les democràcies pleníssimes.

El fet és que deixa molt clar com funcionen les coses a Espanya. El ministre Marlaska, per exemple, té cinc condemnes del TEDH per haver emparat les tortures i els torturadors quan era jutge de l’Audiencia Nacional, però el mal ja està fet i l’Estat va obtenir el que volia. El jutge Marchena –un altre exemple– ha vist com aquesta setmana el Suprem anul·lava la sentència amb què el 2008 va treure de la circulació el president del Parlament basc Juan Mari Atutxa i dos vocals de la mesa, Gorka Knör i Kontxi Bilbao, per no haver obeït les raons d’estat. Altra cop, el TEDH ha fet justícia, però l’Estat va tenir el que volia i el jutge, la seva recompensa en camí, com està, de presidir el Suprem.

A hores d’ara, a l’Estat només li interessa decapitar l’independentisme i això vol dir empresonar els seus líders –Carles Puigdemont és ara la prioritat– i amputar el moviment tant com puguin amb acusacions arbitràries de violència i terrorisme, com la que ja es llança contra el Tsunami Democràtic, un moviment no violent de desobediència civil. Com altres cops, no hi ha problema a l’hora d’humiliar l’estat de dret, la separació de poders i la democràcia mateixa, sempre que l’Estat, un cop més, aconsegueixi el seu objectiu immediat i la roda continuï girant.