Som Comunitat en acció

Diuen que som entre dos i tres milions de persones mobilitzades a favor de l’autodeterminació del poble català. Sabem que l’assolirem, doncs confiem i persistim sense defalliment en aquest projecte que ens uneix i ensambla. Som comunitat en acció, subjecte col·lectiu, un tot amb psiquisme i personalitat col·lectiva concreta i demòtica.

Som la força amb plena sobirania, som democràcia. I estem en acció per una raó, volem que tots els poders de l’Estat emanin del nostre poble i no ser manats per un altre poble ni ser esclafats pels seus poders. Confiem ens nosaltres. Vivint el moment present sentim que ens acompanya la força necessària. Vivim una gran experiència que, com les grans gestes, neixen amb tots els ingredients per a arribar a terme: llum, força i goig.

La força necessària ens ve de la passió. Hi ha qui ens recomana que dominem les passions i les subjectem a la raó. Quan en realitat són coses diferents i independents, però també estretament relacionades. La força passional, un cop nascuda, no pot ser negada, només pot ser guiada a fi de bé... com l’agricultor amb un cop d’aixada distribueix el doll d’aigua pels diferents canalons del seu hort. La passió és empenta vivencial i ens fa de motor, nosaltres la conduïm.

Som un poble profundament emocional. L’emoció que ens mou és desig i és il·lusió, captivament per la vida conjunta, projecte vital de futur, i és entusiasme. Ni amb la repressió ni les porres ens convertiran en una fanàtica societat massificada i amorfa. Ben al contrari, ens empenyen a persistir i a cohesionar-nos entorn el Consell de la República i la Comunitat de Comunitats dels Països Catalans, tal com proposava en Lluís Maria Xirinacs i la nostra joventut que també es planta.

Som una Comunitat viva, canviant, creativa, adaptativa amb la sensibilitat i l’habilitat despertes i a flor de pell. La vida és un art i allò que no té art és inert, mort, pura mecànica, i esquartera la Comunitat. Quan falta l’art es fragmenta la intercomunicació essencial. L’art reivindicativa sempre floreix quan el poble està lluitant pel seu futur.

Lenin només encapçalava masses, plebs... que tristament han de menester protectors (tribuni plebis) que passin davant.

La Comunitat, el poble no ha de menester líders. I el poble mai no va un pas enrere. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i això és exactament exactitud, ex-actis, segons esdevenen les coses. Tenim el jo comunitari, l’autoconsciència col·lectiva en forma.

Cal fer un lloc d’honor en el nostre espai cerebral, envaït d’egoismes, a l’egoisme comunitari. Si som generosos i magnànims cedirem la millor part de la nostra ment a la persona comunitària i descobrirem que, en comptes de perdre-hi, guanyem el cent per u a favor de participar en una realitat francament superior.