Veracitat

Trobar el sentit, això és veracitat. La veracitat és trobar sentit a les vivències, experiències i ens mobilitza la nostra intel·ligència i saviesa personal. Veracitat és la gràcia o la desgràcia que endevinem a través del que es diu o es fa sobre allò que no és ni dit ni fet. La gràcia és l’autèntic complement de la veritat. Les enemigues de la veritat són la mentida (més subjectiva), l’error (més fenomènic), la falsedat (més objectiva) o la calúmnia (més noümènica), i la desgràcia.

La veracitat demana capacitat de jugar amb la contradicció, la sorpresa, el joc mental lliure dut a l’extrem de la seva puresa. La veracitat provoca l’esclat de la consciència on rau el subjecte lliure i responsable, sorprenent i creatiu, que és qui dona lliurement la dimensió interpretativa, coherent o contradictòria, dels esdeveniments. El sentit de la vida, de la història. El sentit és la imatge de mi i de nosaltres que tinc jo, tant si és bona com si és dolenta, tant si és veritable com si és falsa i que conformen els ideals que animen la meva vida. Els poders mundans odien el subjecte i el lliure pensament. Volen poder controlar la consciència, i que sentim peresa de ser jo, i que ens sigui més fàcil ser cosa, amb nom fix i definició significativa convinguda... o obligada. Així al dominador li és fàcil de subjugar-nos.

En el Globàlium de Xirinacs, sentit és subjectiu i significat és objectiu. Hem d’entendre el sentit com un acte propi del subjecte, que tracta de copsar la intel·ligibilitat de les definicions significatives. El sentit és la interiorització, la consciència transcendent clara, del significat objectiu. Si la raó es governa pel principi de no-contradicció, la intel·ligència ho fa pel principi de contradicció. Des del punt de vista racionalista, de la raó, del seny, de la no-contradicció, sempre el sentit sembla cosa de bojos. La persona enorgullida tendeix a classificar com bogeria allò que no entén. Intel·ligència (inter-i–legere, llegir entre línies), llegir precisament allò que no es diu o, fins i tot, el contrari del que es diu. No s’entén el sentit sense fer servir la intel·ligència. Endevinatòria, amb els seus pros (amplitud de camp i poder de convicció) i els seus contres (indefinició i falta d’objectivitat). Hi ha gent que no sap pensar (intel·ligentment) dins d’ell mateix, que només sap pensar (raonablement) alienat en els significats que li arriben desxifrats. Gràcies a la intel·ligència humana què és ràpida com una centella, quan ha creat deu signes propis, ja ha creat alhora cent guspires intel·lectuals encara sense nom. Molts filòsofs, literats i místics han parlat de la follia d’amor de parella. El llibret d’Amic e amat, inclòs en la novel·la Blanquerna de Ramon Llull o l’obra mestra d’Erasme de Rotterdam, Elogi de la follia.

Podem tombar l’astúcia mundana, una forma subjectiva d’enganyar eficaçment sobre l’estructura del món amb mentida, malícia, fal·làcia, trampa, reclam, etc. quan activem l’astúcia de sentit enigmàtica. Ho tombem amb l’oposició intel·ligent que no governa en el món objectiu però que avisa, perquè hi veu on no es veu res. La vera síntesi de saviesa no és negar la negació ans el joc permanent i sorprenent entre afirmació/significat i negació/sentit.