Busquem la plenitud

Els processos iniciàtics, normalment, parteixen del territori profà de la ciència (estructures i matèria) per anar cap al territori sagrat situat en l’extrem oposat, el de la consciència (vivències i ànima). La iniciació en el nostre món occidental la fem a l’escola i a la universitat, a partir d’uns ensenyaments molt centrats a saber qüestions tècniques i intel·lectuals amb l’objectiu de fer coses i de tenir coses. Iniciació que exclou el món de l’esperit que no és ni mesurable, ni controlable ni jerarquitzable. Un món que comença amb mi i la meva ànima i que es fon en l’ànima de l’univers entremig de tot d’ànimes. Com l’aigua d’una gota que quan arriba a la mar no es perd però ja no té consciència de gota. El jo és la gota, no és l’aigua, l’aigua és l’esperit, l’ànima. S’ajunten totes les ànimes i fan l’anima universal.

Jo soc lliure i responsable. Jo tinc la capacitat de decidir i la capacitat de respondre als meus actes lliurement. Sento el meu jo si em centro en mi i em desenganxo de les coses que faig o em passen. Darrere meu hi ha la meva ànima. Si cap enfora tinc el meu cos, cap endins en un món de misteri, místic i transcendent, que no veig, hi tinc la meva ànima.

La persona lliure és terrible, no se la pot agafar per enlloc. Xirinacs deia que a comissaria per poder anar al lavabo o poder fumar havies de confessar i firmar un paper. Estaves lligat. I que la persona ha d’estar disposada, si és un subjecte lliure, a pixar-se al damunt, no firmar i no sentir-se humiliat perquè si et sents humiliat ja estàs lligat! A Occident ens ensenyen moral i no l’esperit i a Orient ensenyen l’esperit i neguen el jo. El jo és importantíssim, és qui troba la seva ànima i la connecta amb tot l’esperit. Tot en aquest món té esperit: una taula, una casa, un arbre, un bosc, un poble… tenen esperit i el conjunt forma l’esperit universal, que seria l’ànima de l’univers.

Badar és com marxar una mica d’aquest món. A la persona que es queda badant el seu esperit se li ha anat una miqueta d’aquí. Els esperits s’imbriquen uns amb altres a diferència dels objectes, que no ho fan. Moltes vegades quan dic “he fet això” pot voler dir que l’esperit del meu pare m’ha insinuat que ho faci i m’ha animat a fer ho. Allò que diuen que quan els pares volen una cosa els fills la realitzen. Poden tardar una generació, per les dificultats, però el fill la realitza. Per què? Perquè l’esperit del pare és en el fill. Un pas més en el procés de maduració seria el de retorn del sagrat cap al profà, sovint oblidat o obstaculitzat per les tradicions esdevingudes centres de poder. Tornar per parlar alt i clar sobre l’esperit objectivat. Si bé, després, per implementar les profecies s’ha de ser competent i tenir compromís amb el més proper al que és profà.